El pic del Canigó com la festa major del Mas Rampinyo

Ha començat a circular una petició pública per tal que la monumental creu en ferro forjat que senyoreja al pic del Canigó sigui purificada de la quantitat de rècords tèxtils, convertits en parracs per la tramuntana, que la gent hi deixa penjats, sobretot si tenim en compte que aquest pic mític pot arribar a ser petjat per uns 500 excursionistes cada dia festiu de bonança atmosfèrica. La creu s’ha vist colgada pel costum massiu. Ara es confon amb una mena de ninot espantaocells. Més que marcar un cim majestuós, sembla guarnir la festa major del Mas Rampinyo (vella expressió popular per designar ordinariesa, amb tot el respecte per la festa major del Mas Rampinyo, a Montcada i Reixac, que es continua celebrant cada final d’abril). La petició pública vol recollir signatures i ha estat adreçada a la presidenta del Consell General dels Pirineus Orientals (equivalent de la Diputació, a Perpinyà), perquè potser cal recordar que el massís del Canigó es troba en territori francès del Rosselló, encara que a qualsevol català això
li sembli un fet purament administratiu. Els promotors de la iniciativa rehabilitadora de l’aspecte de la creu són l’agrupament escolta perpinyanès de la Mare de Déu de la Real i la Federació Internacional dels Focs de Sant Joan, que cada 23 de juny hi encén la flama del Canigó. Ara bé, un cop dit tot això, la petició potser suscitarà l’efecte contrari. Els esperits laics i republicans ja han tornat a recordar que aquestes grans creus als pics de les muntanyes recorden excessivament els temps de la prepotència clerical i de la preponderància de la religió sobre la identitat i la cultura general dels pobles. Les muntanyes, fins i tot les “muntanyes sagrades” com el Canigó, no necessiten creus ostentatòries per coronar el seu caràcter simbòlic. La majestat del paisatge se n’encarrega perfectament tota sola.