Una lectura exaltada del llibre de relats “La nit als armaris”

La sensació de felicitat al moment de girar l’última pàgina d’un llibre no es produeix gaire sovint, més aviat predomina la ganyota ambivalent, l’escepticisme condescendent. Avui, al moment de girar l’últim full del llibre de narracions La nit als armaris, de Raquel Picolo, publicat per Voliana Edicions, d’Argentona, he tornat a experimentar aquesta perseguida sensació, clara i exaltada, de felicitat lectora. No sóc consumidor freqüent de best-sellers ni dels llibres que figuren a la llista de més venuts. Amb la lectura de les nombroses ressenyes, crítiques i entrevistes que mereixen als suplements literaris n’acostumo a tenir prou per al meu gust i generalment els dono per llegits. En canvi sóc un seguidor atent dels diguem-ne worse-sellers, dels menys venuts, dels que passen desapercebuts perquè les petites editorials que els publiquen difícilment accediran als canals majoritaris, com aquest La nit als armaris. Els best-sellers formen part de la indústria del paper, els worse-sellers encara contenen --de vegades-- una tendra i genuïna palpitació literària, una necessitat imperiosa i lliure d’expressió creativa. La proporció de
troballes i de mitjanies és la mateixa, però la satisfacció del lector curiós es veu molt més accentuada en el segon cas. Els àvids lectors, els àvids de qualsevol cosa, ho som perquè sabem que la troballa s’amaga sempre sota la muntanya de mitjanies que cal escalar per arribar, amb una mica de sort, al tresor, l’escadusser tresor de l’instant de plaer accentuat que procura una obra reexida, un llampegueig afortunat de la creativitat. És exactament el que m’ha passat amb aquest llibre.

El primer relat, “El meu Adrià”, pot fer pensar que ens trobem davant d’un altre retrat de costums de la nova narrativa pallaresa, però comença a insinuar sorpreses per l’aroma d’autenticitat, la tensió sostinguda, la fluïdesa descriptiva i l’exuberància lèxica. Les següents narracions canvien molt d’escenaris. El pes de la figura del pare, la violació, el divan del psiquiatre o la gelosia són temes que ja han donat molt de si en literatura, raó de més per delectar-se amb el tractament que Raquel Picolo ha estat capaç de donar-los. El desenllaç de la narració “Negre, negret” val per sí sol la barretada, igual com l’atmosfera de la santa del desert a “El pou impossible”, el rumb girat a “Racons obscurs” o la descripció de la senectut a l’indesxifrable i meravellós “Laberint blanc”. 

Escriu Raquel Picolo a la primera de les narracions: “Buscar les arrels és buscar la nit pels armaris. Les arrels no es busquen, les portem al moll dels ossos, clavades a cada cèl.lula, clavades als gens. Qui no ha sap camina ben perdut […] Casa Barrina tornava a tenir pubilla: una jove que era enginyera i poeta, i que no es capficava amb els fantasmes. Una jove que no buscava re i havia trobat la nit als armaris”. 

A mi m’ha semblat trobar-hi les arrels de la literatura.