“El senyor Pús no hi és plus” o la mentida de la mort

Ahir va morir el meu amic Jojo Pous, a casa seva de Cotlliure, víctima d’un càncer als 85 anys. Fins ara, només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum invariable anar a saludar dos vells coneguts, Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el dels Templers, el negoci familiar que ell regentava. Antonio Machado em rebia amb l’aleteig vivíssim dels missatges d’afecte escrits sobre qualsevol paper o placa que els visitants deixen damunt la llosa de la tomba. Jojo Pous em rebia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi dolç cerimonial d’aquesta
terra. A Machado li comentava coses d’actualitat, les quals li donen la raó retrospectiva en tants aspectes. A Jojo també els hi comentava i, recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. De vegades Jojo no hi era en aquell moment i el cambrer exclamava a la meva arribada la mateixa frase que ja va fixar Josep Pla a propòsit del pare, Renat Pous: "El senyor Pús no hi és plús!". Un diumenge del mes de gener últim encara vaig dinar a casa seva amb ell, la seva dona Josefina Matamoros, els fills i néts que el visitaven. Jojo es va mudar, va menjar un trosset de rascassa al forn acabada de pescar a Portvendres, vam fer petar la xerrada, vam fer-nos aquesta foto somrient i, havent dinat, es va endormiscar al butacó preferit, mentre contemplava per la balconada com la tramuntana perfilava al cisell els contorns dels seus serrats cotlliurencs de tota la vida. "El senyor Pús no hi és plús!". No m‘ho crec, no és cert. Per a mi i per a molts Jojo sempre hi serà. Els dies de tramuntana a Cotlliure tindran sempre la claredat del somriure de dents de conill de Jojo.