El dimarts d’aquesta setmana la filla de Francesc Cambó, Helena Cambó de Guardans, va fer personalment a mans de Mariano Rajoy un exemplar de la primera edició del 1927 del llibre del seu pare Per la concòrdia, durant l’acte de donació al museu del Prado d’obres d’art espanyol cedides per diversos mecenes. “Això és una joia en els moments que vivim”, va exclamar el president del govern. Un cop més, amb
reiteració, la faceta del Francesc Cambó mecenes cultural desdibuixava l’altra més decisiva, la del Francesc Cambó dirigent polític antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador, líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs d’Alfons XIII va donar suport directe, directíssim, als dos aixecaments antidemocràtics de la seva època: la dictadura de Primo de Rivera i la guerra civil desencadenada pel general Franco. El crit tan popular durant la II República als carrers de Catalunya de “Visca Macià, mori Cambó!” era sens dubte molt sintètic, fins i tot simplista, però perfectament il.lustratiu. A la postguerra el franquisme va decidir que “Roma no paga traidors” i Cambó va preferir exiliar-se prop dels seus fabulosos negocis internacionals, a Buenos Aires, on va morir el 1947. El catedràtic Borja de Riquer fa anys que en prepara una biografia monumental sense tabús, que continuem esperant. El cinquantenari de la mort de Cambó va ser commemorat l’any 2007 amb l’erecció a Barcelona del monument situat al carrer Pau Claris cantonada amb Jonqueres, tot escamotejant de nou el debat sobre el seu paper polític. La faceta del Cambó mecenes cultural mereix tot el respecte del món, exactament igual com el mereix la veritat sobre el seu ominós paper polític.
reiteració, la faceta del Francesc Cambó mecenes cultural desdibuixava l’altra més decisiva, la del Francesc Cambó dirigent polític antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador, líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs d’Alfons XIII va donar suport directe, directíssim, als dos aixecaments antidemocràtics de la seva època: la dictadura de Primo de Rivera i la guerra civil desencadenada pel general Franco. El crit tan popular durant la II República als carrers de Catalunya de “Visca Macià, mori Cambó!” era sens dubte molt sintètic, fins i tot simplista, però perfectament il.lustratiu. A la postguerra el franquisme va decidir que “Roma no paga traidors” i Cambó va preferir exiliar-se prop dels seus fabulosos negocis internacionals, a Buenos Aires, on va morir el 1947. El catedràtic Borja de Riquer fa anys que en prepara una biografia monumental sense tabús, que continuem esperant. El cinquantenari de la mort de Cambó va ser commemorat l’any 2007 amb l’erecció a Barcelona del monument situat al carrer Pau Claris cantonada amb Jonqueres, tot escamotejant de nou el debat sobre el seu paper polític. La faceta del Cambó mecenes cultural mereix tot el respecte del món, exactament igual com el mereix la veritat sobre el seu ominós paper polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada