No tothom pot renovar la poderosa màgia del bolero

Aquells que tenen cor d’amiant, que ignoren la categoria moral de les passions i ja no saben on és la carn tèbia d’algun dia pensen que els boleros són unes balades de sacarina, un rapte de bijuteria sensual acidulada, amb sabor però sense substància, despatxada amb quatre tòpics romàntics sobre la palpitació ocasional de les vísceres. S’equivoquen, pobrissons, a propòsit de l’autèntica polpa de l’assumpte. Algunes de les més grans veritats d’aquesta vida i de les més sòlides fulguracions s’han dit a l’ebenisteria de les

lletres dels boleros, gènere major d’una altura incancel.lable a l’hora de descriure com es compassen els enigmes i els combats de la passió i el dolor, la veritat i l’engany, la tendresa i la feresa, la rectitud o la baixesa dels sentiments i d'alguns luxes de l’esperit, aquells instants sobresaltats per la intensitat del desig que donem o que rebem, dintre de la complexitat de les pulsions d'aquesta mena.

La rara i merescuda immortalitat del bolero s’ha tornat a demostrar amb el lideratge a les llistes discogràfiques de l’últim treball de Cafè Quijano. El grup ha abandonat en aquesta ocasió el pop-rock per oferir “Orígenes”, amb 11 boleros inèdits, escrits per Manuel Quijano, un dels tres germans que integren el tercet lleonès. Això no obstant, el mèrit de tractar-se de boleros inèdits i de comptar amb la col.laboració vocal del mestre Armando Manzanero a un dels temes no ha estat suficient per garantir el resultat. Els temes i els arranjaments no van més enllà de l’estil assentat fa temps pel trio Los Panchos. En canvi la cantaora Mayte Martín ha recorregut al repertori de clàssics al seu nou disc autoproduït “Cosas de dos. Boleros y otras canciones de amor”, el qual ofereix un balanç molt més innovador, al nivell del seu treball del 1996 amb Tete Montoliu, aquell disc revelació concebut en estat de gràcia i batejat “Freeboleros”. No renova el bolero ni es converteix en bolerista qui vol. Parlo d'un gènere major.