Caminada provençal amb René Char, als 25 anys de la seva mort

Amant de les caminades pels paisatges provençals, solia posar-hi a prova, en veu alta, els poemes en gestació. El 19 de febrer vinent fa 25 anys de la mort de René Char, sobrevinguda a París, després d’haver viscut quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va desempellegar de la confiteria de la Provença d’aquarel.la, a la qual els forasters del nord corren a administrar-se una transfusió de sol o de lluna de galeta empavesada de llustrins. A la Provença del clixé ell li va donar una passió que no és la del clixé. No era un poeta de saló. Tenia un sentit moral del paisatge i coneixia els enigmes de l’harmonia. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut, de pagès fervorós
del rugby (el personatge mesurava 1,92 metres d’alçada, calçava el número 47 i presentava una mandíbula carrada de Polifem) hi vivia una de les veus més líriques i renovadores. És clar, la lírica, igual com la bellesa, resulta extremadament inclassificable.

El localisme meridional no sempre ha estat de cartó-pedra. Ell ho va demostrar. Alternava el curs de l’any entre la terra natal i el bullidor cultural de París, mentre desembarcaven a la Provença els descobridors del clima que fa rajar vi i mel a cada poblet, la terra promesa de la propietat immobiliària a preus llaminers. Lawrence Durrell, instal.lat a Sommières, hi va produir el seu Quintet d’Avinyó, cinc novel.les més aviat tibetanes. Peter Mayle, més utilitari, va vendre quatre milions d’exemplars del llibre Un any a la Provença, crònica de la seva aclimatació al poblet de Menerba, una caricatura dels rústecs locals, una elegia esbiaixada del món rural. René Char s’estimava més la veritat nua. En algunes ocasions la seva poesia pot semblar hermètica, escrita a una època d’avantguardes dominades per l’abstracció. A un dels seus aforismes aguts, aeris, fulgurants com una fletxa, dibuixats amb la precisió d’una punta seca, Char deia, com un nou Heràclit: “La lucidesa és la ferida més acostada al sol”... 

El 1928, als vint anys, va editar a compte d’autor el primer recull de poesia, Les campanes al cor. L’any següent publicava el poemari Arsenal i l’enviava per correu a Paul Eluard per demanar-li l’opinió. Eluard es va mostrar entusiasmat, el va invitar a pujar a París, el va acollir a casa seva i el va introduir entre els surrealistes. Naturalment, Eluard va ser invitat a Isle-sur-la-Sorgue, on va retenir la frase d’un pagès del poble: “No comprenc tot el que escriu el senyor Char, però comprenc tot el que fa”. L’agost del 1930 Char acompanyaria Eluard a bord del vaixell Catalani, en ruta de Marsella a Barcelona, per visitar a Cadaqués l’amic surrealista Salvador Dalí, company de fatigues parisenques. La muller d’Eluard, Gala, va iniciar arran d’aquell viatge la relació amb el pintor empordanès. El grup es va allotjar a l’Hotel Miramar, on van coincidir amb René Magritte i la seva dona Georgette, mentre Luis Buñuel s’estava a casa de la família Dalí. 

El 1934 les Editions Surrealistes publicaven a Char el recull Marteau sans maître, il.lustrat per Kandinsky (en edicions posteriors per Joan Miró), el qual esdevindria una obra clàssica de música contemporània composta per Pierre Boulez. Aquell mateix any va trencar amb els surrealistes i va tornar a viure a l’Isle-sur-la-Sorgue. El 1936 va decidir passar la convalescència d’una septicèmia a una casa llogada a Cereste, a la mateixa comarca provençal. Seria el seu refugi al començament de la Segona Guerra Mundial, després que la policia del règim de Vichy escorcollés la casa familiar d’Isle-sur-la-Sorgue per detenir-lo, acusat de subversiu. El novembre de 1941 la Wehrmacht envaïa també la zona sud de França i René Char s’incorporava a la Resistència activa. “Vaig matar alguns cabrons per necessitat militar i cívica el 1940-44. No me’n vanto, hi ha massa cabrons supervivents que els prolonguen i els superen. Ara estic contra la pena de mort, no soluciona res”, declarava l’any 1950.  Veure’s convertit a l’Alliberament en un respectat heroi de la Resistència no va li impedir retirar-se de nou a Isle-sur-la-Sorgue per dedicar-se a la poesia. Les dues obres escrites durant el conflicte, Només subsisteixen i Els fulls d’Hipnos, van ser els seus primers èxits editorials, ajudat per la imatge pública de dirigent del maquis. El triomf editorial va portar-lo a mantenir la residència a París una part de l’any, alternada amb la Provença. 

Invitat per Char, Albert Camus va estiuejar a Isle-sur-la-Sorgue durant tres anys, abans de comprar amb els guanys del Premi Nobel una casa al poble veí de Lourmarin, on el van enterrar després de l’accident de circulació del 1960. S’havien conegut a les dependències de l’editorial Gallimard, a la històrica seu parisenca del carrer Sébastien Bottin nro. 5. El 1983, retirat a Isle-sur-la-Sorgue, René Char va ser el primer poeta vivent en veure editada la seva obra completa al panteó de la col.lecció La Pléiade. Maria-Claude de Saint-Seine, convertida avui en Marie-Claude Char, va conèixer el seu futur marit el 1976 al despatx que havia estat d’Albert Camus a Gallimard, on ella treballava com a jove redactora del departament de premsa. El poeta la va invitar a Isle-sur-la-Sorgue i ella s’hi va presentar l’estiu següent amb els dos fills de curta edat. Es van casar el 17 d’octubre de 1987, als seus 80 anys, poc abans de morir el 19 de febrer següent. “Només tenim un recurs davant de la mort, produir art abans que ella”, havia escrit Char.