Una obra mestra en venda aquests dies per 7’99 euros

Pel mòdic preu de 7’99 € es pot comprar aquests dies un regal majestuós, l’edició remasteritzada pel segell espanyol Malanga de 39 cançons de la discografia de João Gilberto entre 1958 i 1961, el moment de glòria de la revolució que va representar la bossa nova i de l'home que va canviar la història de la música brasilera gràcies a la perfecció minimalista d’una cèl.lula rítmica d'acompanyament de guitarra, una síncope, un temps musical que ell va inventar: la seva llegendària batida. També, és clar, per la seva manera de vocalitzar en murmuri intimista el canto falado o cantar baixinho, una síntesi entre la cadència del samba i el swing del jazz oposada a les efusions, gesticulacions i vibratos dels vells sambes patriòtics que ja no representaven el desig de modernitat de les classes mitjanes brasileres, la modernització en curs del país. El qualificatiu de bossa nova (cosa nova, nova onada) es va deure primordialment a l'aportació de João Gilberto, més
acusada i trencadora que la melòdica de Jobim o la poètica de Vinicius de Moraes.

La batida de João Gilberto alterava l'acompanyament de la veu per part de l'instrument, estilitzava l’accent de les percussions de la batucada i resumia en una sola guitarra acústica la timbalada d'una escola de samba. Aquella batida, aplicada a continuació al piano i a la bateria, sorgia del seu record del moviment de malucs de les lavandeiras de Bahia, la seva ciutat d'origen, quan anaven o tornaven del riu tot mantenint l'equilibri amb el cistell de roba al cap. Anys abans un altre compositor com Noel Rosa ja s'hi havia inspirat declaradament. Dorival Caymmi també va parlar en repetides cançons de la mateixa fascinació de la mirada, que l'estudiós Antonio Riséiro defineix com “aquesta ‘ginga’ femenina a mig camí entre caminar i dansar". 

João Gilberto sostenia que el balanço o balanceig natural de la bossa nova era tan important com el swing en el jazz, amb el qual comparteix els acords dissonants o alterats. La samba té batuque, la bosssa nova té balanço. La seva interpretació vocal de canto falado o cantar baixinho era la rúbrica d'un estil inèdit. A un país de músiques orquestrals exuberants i grans veus, ell va començar a musitar la lletra de les cançons de manera uniforme, quasi sense salts, balancejant les paraules damunt el ritme de la batida, pronunciant-les en un to col.loquial. Els matisos del seu timbre de veu eren prodigiosos i de vegades es divertia imitant tot sol les diferents parts d'un hipotètic arranjament per a quartet vocal. La seva recerca de perfecció del so a través de la senzillesa i la sobrietat contrastava poderosament amb la tradició dels ritmes luxuriosos destinats a fer embogir els peus i els malucs de la concurrència. Ell era un esteta, un artista zen. 

João Gilberto Prado Pereira de Oliveira, nascut a Juazeiro (Bahia) el 1931, va arribar a Rio de Janeiro als 18 anys com a cantant del grup Garotos da Lua. El 1951 ja enregistrava dos discos amb aquell grup, i un altre l'any següent com a solista vocal. El 1953 va entrar a treballar de guitarrista d'acompanyaments al estudis discogràfics CBS. De vegades actuava als shows de butxaca de l'hotel Copacabana, però més sovint es trobava sense feina. L'abril del 1958 va intervenir amb la guitarra l'enregistrament del disc de la cèlebre cantant mulata Eliseth Cardoso titulat Cançao do amor demais i s'hi va fer notar en l'acompanyament del tema "Chega de saudade", per la qual cosa Odeon va oferir-li d'editar-ne un altre en solitari com a cantant. Seria l'històric microsolc de 78 rpm Chega de saudade, aparegut el 10 de juliol del 1958 i ara remasteritzat. Només contenia dues bossa nova: la que li donava el títol i, a l'altra cara, "Ho-ba-la-la", una de les poquíssimes compostes per ell mateix (conjuntament amb "Bim bom", "Un abraço non Bonfá", "Acapulco", "João Marcelo, dedicada al seu fill, o "Valsa", dedicada a la filla Bebel). 

L'èxit de les trenta mil còpies venudes en poques setmanes va constituir l'acta de naixement de la bossa nova i va fer que la casa Odeon n’hi encarregués un altre més, ara de llarga durada amb dotze temes, enregistrat el novembre d'aquell mateix any 1958 i aparegut el març del 1959. Es tornaria a titular Chega de saudade. Contenia, a més del tema que li donava nom, les cançons "Lobo bobo", "Brigas nunca mais", "Ho-ba-la-la", "Maria ninguem", "Desafinado", "Bim bom" i temes històrics com "Morena bouca de ouro" (Ary Barroso/Luiz Peixoto), "Rosa morena" (Dorival Caymmi) i "Aos pés de Santa Cruz" (Marino Pinto/Zé da Zilda). Tom Jobim signava els arranjaments i acompanyaments en aquests tres discos baptimals, el d'Elizeth Cardoso i els dos de João Gilberto. 

A la contraportada del tercer, un text de Jobim afirmava de manera voluntarista, provocativa i profètica: "João Gilberto és un bahià bosssa nova de 27 anys. En molt poc temps ha influït en tota una generació d'arranjadors, guitarristes, músics i cantants. Demostra que sempre hi ha lloc per a una cosa nova, diferent i pura que, encara que no ho sembli a primera vista, pot convertir-se, com diuen en el llenguatge especialitzat, en altament comercial. Perquè el poble comprèn l'amor, les notes, la senzillesa i la sinceritat. Faig confiança a João Gilberto perquè és senzill, sincer i extraordinàriament musical. P.S.: Caymmi també ho creu. Antonio Carlos Jobim". 

Les paraules de Jobim l’encertaven de ple. Cap altre disc del prolífic panorama brasiler no ha tingut les repercussions musicals d'aquest, cap altre artista no ha influït tan directament com João Gilberto en les generacions següents. Tot es va accelerar a partir d'aleshores. L'abril del 1960 João Gilberto gravava a Odeon un altre long play O amor, o sorriso e a flor (el títol procedeix d'un vers de la cançó "Meditação"), amb els temes "Samba de uma nota só", "Meditação" i "Discussão" (tots tres de Newton Mendonça/Jobim), "Corcovado" (lletra i música de Jobim), "Doralice" (António Almeida/Caymmi) i d'altres. El setembre del 1961 apareixia un nou disc de João Gilberto a Odeon amb arranjaments de Jobim, amb "Samba da minha terra" (composta per Dorival Caymmi el 1940), "Insensatez" (Vinícius/Jobim) i d'altres. 

Els primers èxits de João Gilberto eren autèntics manifestos del nou estil propugnat pel moviment de la bossa nova, en especial les cançons "Chega de saudade", "Desafinado", "Bim Bom" i "Samba de uma nota só". El títol de "Chega de saudade" ja expressava de manera literal el plantejament de “prou de saudade”, s'enfrontava a determinades tradicions melòdiques i desplegava tots els ingredients rupturistes de la tendència naixent. També "Desafinado", amb música de Jobim i lletra de Newton Mendonça, era un al.legat contra els prejudicis musicals, una resposta directa als crítics tradicionalistes que, davant les dissonàncies brillants i les volutes harmòniques i melòdiques que no entenien, acusaven els bossanovistes de desafinar i João Gilberto en particular de cantar com un ventríluoc o tocar la guitarra com un tartamut (violão gago, una guitarra queca, n’hi deien): “Se voce iniste en classificar/ meu comportamento de anti-musical/ eu, mesmo mentindo, posso argumentar/ que isto é bossa nova, que isto é muito natural”.... 

"Samba de uma nota só" també es va convertir immediatament en una cançó-manifest de la bossa nova, fins a consagrar la implantació de l'estil al Brasil i ben aviat arreu del món, gràcies al concert organitzat el 21 de novembre del 1962 al Carnegie Hall de Nova York i al famós disc enregistrat aquell mateix any amb el jazzman Stan Getz, tot i que no seria editat fins el 1964. Abans es va publicar al segell nord-americà Atlantic l'any 1962 el long play Joao Gilberto. The boss of the Bossa nova, amb dotze temes, acompanyats alguns per Jobim, d'altres pel grup de Walter Wanderley o bé per la guitarra sola del cantant. Però aquest no seria el disc del llançament mundial. 

A partir del 1962 la jove muller del cantant, Astrud Gilberto, va ser contractada com a vocalista de l'orquestra de jazz de Stan Getz, alhora que João Gilberto començava a actuar a Europa. En publicar-se el mític disc Getz/Gilberto featuring Antonio Carlos Jobim al segell Verve l'any 1964, amb la cèlebre versió de 5,15 minuts de "The Girl from Ipanema", la revista Down Beat va escriure que feia quaranta anys que ningú no influïa en la música nord-americana com João Gilberto amb aquest enregistrament. El tema es va mantenir a la llista d'èxits de la revista Billboard durant 96 setmanes i va ser un dels 25 discos més comercials de l'any als Estats Units, on se'n van vendre un milió de còpies i va obtenir-hi sis premis Grammy. 

Hi va contribuir sens dubte la popularitat prèvia de Stan Getz, conegut pel sobrenom "The Sound" pel so característic del seu saxo tenor, el seu sentit de la melodia i la puresa musical del seu estil innovador, abanderat del cool jazz. Stan Getz dominava l'escena nord-americana durant les dècades dels 1940 i 1950 amb els seus quartets i quintets. El 1961 ja havia enregistrat un disc titulat Jazz Samba, igual com aquell mateix any 1961 s'havia editat al mercat nord-americà el long play Brazil's brilliant Joaão Gilberto, procedent del disc brasiler O amor, o sorriso e a flor, i l'any següent The boss of the bosssa nova amb les cançons de l'enregistrament brasiler del 1961 titulat João Gilberto. El 1964 apareixeria Getz/Gilberto Núm. 2, enregistrat en viu aquell mateix any al Carnegie Hall. 

La consagració mundial de la jove cantant Astrud Weinert, amb qui João Gilberto s'havia casat al Brasil el 1959, quan ella tenia 19 anys (van tenir el fill João Marcelo el 1960), no va anar acompanyada per un reconeixement artístic a l'altura del triomf comercial. La jove brasilera havia començat a cantar gràcies a poder-ho fer en anglès i trobar-se al costat de João Gilberto al moment d'enregistrar amb Stan Getz. El seu estil vocal fred i inexpressiu triomfaria arreu del món més que al Brasil. Quan Astrud Gilberto es trobava al capdamunt del hit parade nord-americà amb la seva interpretació de "The girl from Ipanema", podia passejar per Ipanema sense ser reconeguda quasi per ningú. 

L'èxit discogràfic del matrimoni Gilberto va significar també el seu divorci l'any 1965, traumàtic per a João. Va desaparèixer pràcticament de la circulació durant quasi deu anys. Alternava el retir anònim entre Nova York i Mèxic, dintre del seu tarannà reservat de sempre, mentre Astrud Gilberto triomfava en contínues gires mundials al costat de Stan Getz. El 1966 es va casar en segones núpcies amb la cantant Miúcha Buarque, germana de Chico Buarque, amb qui aquell any van tenir a Nova York la filla i futura cantant Isabel Bebel Gilberto, una de les veus brasileres que tornaria a vendre més discos a l'estranger (un milió i mig de còpies del seu primer disc Tanto tempo, de l’any 2000). 

El 1971 el cantant va publicar el disc João Gilberto em Mexico, amb temes com "Farolito" (Agustín Lara), "Bésame mucho" (Consuelo Velázquez), "O sapo" (João Donato) i "De comversa em comversa" (Lúcio Alves). Aquell mateix any retornava a viure amb intermitència al Brasil i actuava a la televisió tot interpretant la cançó "Aguas de março", acabada de compondre per Tom Jobim. El 1977 va editar el nou disc Amoroso, amb versions sublims de "Bésame mucho", "S'Wonderful" (Gershwin) o l'italiana "Estate". El juliol del 1985 va oferir l'actuació que donaria peu al disc doble Live at the 19th Montreux Jazz Festival, i tot seguit al fabulós llarga durada Brasil, en homenatge a Bahia, amb participació de Maria Bethãnia, Caetano Veloso i Gilberto Gil. 

El Festival Internacional de Jazz de Montreux (Suïssa) es va convertir molt aviat en una de les plataformes de prestigi de la música llatinoamericana a Europa, en especial de la brasilera, fins el punt d’estructurar la seva programació en quatre seccions: jazz, pop, funk i Brasil. Intèrprets brasilers s'hi van presentar des del 1973, i João Gilberto va repetir el 2001. També va oferir el 1989 un multitudinari recital a l'aire lliure als Jardins de les Tulleries parisencs i el 2001 a la sala Olympia, plena a vessar, on va cantar dues vegades la seva versió magistral del clàssic de Charles Trenet "Que reste-t-il de nos amours". 

El 1991 seria el torn del disc João, sense cap bossa nova, amb sambes antigues i noves, com el clàssic "Ave-Maria no morro" (Herivelto Martins), una cançó en italià com "Málaga" (Fred Bongiusto), una en espanyol "Una mujer" (Paul Misraki/C. Olivari), una en francès "Que reste-t-il de nos amours" (Charles Trenet/Léon Chauliac) i una altra en anglès "You do Something to Me" (Cole Porter). L'any 2000 João voz e violao (premi Grammy al millor disc de world music de l'any) contenia noves versions depurades de "Desde que o samba é samba" (Caetano Veloso), "Coraçao vagabundo" (Caetano Veloso), "Eclipse" (Margarita Lecuona), "Desafinado" i "Chega de saudade". El 2004 l'àlbum João Gilberto in Tokyo començava amb "Acontece que eu sou baiano" i seguia amb noves revisions de "Doralice", "Corcovado", "Wave" i "Rosa morena". 

João Gilberto es va caracteritzar al llarg de totes aquests anys per reversionar a cada ocasió vells títols, amb un llegendari perfeccionisme que l'ha portat a gravar prop de trenta vegades "Rosa morena" (Dorival Caymmi) perquè no li acabava d'agradar el so que aconseguia extreure de la lletra. No concedia quasi mai entrevistes de premsa, les seves gires eren reduïdes i vivia retirat al seu pis de Leblon, però tothom el reconeixia com el mestre indiscutible. Caetano Veloso va dir: "Millor que això [referint-se als grans de la música brasilera] només el silenci. I millor que el silenci, només João". Val a dir que la mateixa definició ha estat atribuïda a Carlos Gardel pel poeta Evaristo Carriego, quan en finalitzar una de les seves actuacions al cabaret O'Rondeman de Buenos Aires li va dir: "El felicito per ser superior al silenci". 

Assistir a un dels escassos recitals de João Gilberto, al Brasil o arreu del món, era com participar a la litúrgia del rosari, amb la particularitat que aquí cas tots els misteris eren de glòria i que la parròquia aplaudia i vitorejava amb estrèpit. En canvi l'ambient damunt de l'escenari era monacal, ocupat exclusivament per un senyor baixet, taciturn, vestit d'oficinista, assegut en una austera cadira, corvat damunt la guitarra ("o mestre do banquinha-e-violao"), amb una mirada absent i capaç de cantar trenta petites meravelles seguides sense dir ni una paraula entre cadascuna. Alguns vespres feia un bis format per vint cançons més, completament al marge de la mesura del pas del temps, suspès en un instant indefinit de talent, carregat d'una riquesa inesgotable en la seva despullada senzillesa: la pura essència de la música en viu i en directe. 

De la seva veu suposadament somnolent i la seva guitarra aparentment petrificada entre els braços en feia sorgir un esclat de genialitats, una explosió de música sense necessitat de decibels. Tan sols un home, una guitarra, una cadira, un micròfon i el talent. El desbordament el posava el públic entre cançó i cançó, perquè alguns plaers culminants només es poden celebrar amb un rugit. El senyor de l'escenari aparentava no immutar-se, però sabia que l'energia del rugit del públic era el contrapès de cada peça, l'eco que cada cançó necessitava, l'expressió de la fe compartida en un ritu que es materialitzava en totes dues direcions, a cadascun dels extrems de la sala: interpretar per al públic, escoltar un artista. Semblava que João Gilberto ni parpallejava davant dels aplaudiments, quan en realitat els mesurava al mil.límetre. Era l'espectacle de la laboriosa serenitat del geni, el desplegament de la condensació d'una vida i d'una època, l'art del sobri escultor de sons, de l'economia d'efectes i notes, de la fortuna dels mitjos tons. Jo ho vaig veure i ara ho torno a escoltar remasteritzat per 7’99 €, quasi amb el mateix rugit.