Sí, demà és la fi (d’una etapa) del món

No sé què del calendari maia preveu que demà dia 21 es produirà la fi del món i aquesta mena de profecies acostumen a esvalotar una part del galliner, ni que sigui per fer tabola. En canvi jo tinc la sensació d’haver viscut realment aquests últims temps la fi d’un món. Després de la Segona Guerra Mundial (60 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llarguíssimes lluites dels
treballadors i del resultat d’aquella nova carnisseria: la pau social a canvi de l’Estat del benestar com a forma de cohabitar, adaptar-se, produir i consumir. Les classes dominants oferien ocupació i prosperitat a les altres a canvi de conservar la part del lleó dels beneficis. El pastís de la riquesa es repartia millor i l’assimetria social es reduïa, tot i que continués existint. Es tractava d’això, no només de reconciliar els països del Vell Continent amb la concertació d’un desenvolupament mutu, promogut per la primera superpotència occidental. Els acords de Bretton Woods van donar peu a una nova arquitectura financera internacional, una nova organització de les institucions econòmiques per fer possible la pau i el desenvolupament.

La globalització ha trencat aquell pacte, ha tornat a imposar l’avarícia i la manca d’escrúpols d’uns quants, una nova desigualtat en el repartiment de la riquesa i una nova precarietat dels drets col.lectius, a canvi de la promesa poc creïble de tornar a ser competitius en un futur dinamisme recuperat. Espanya coneix el seu rècord històric d'aturats forçosos, un de cada quatre ciutadans es troba en risc de pobresa i exclusió, un de cada tres euros de despesa prevista als Pressupostos de l'Estat 2013 està destinat a pagar els interessos del deute públicc, a còpia de retallar els pilars essencials de l'educació i la sanitat. No és cert que no quedin diners per sufragar l’Estat del benestar, sinó que els diners s’han tornat a veure mal repartits, concentrats en aquells que no necessiten l’Estat del benestar. 

La fi del món que s’ha produït realment és la d’aquell pacte democràtic de reequilibri de la riquesa i els drets, davant l’estupor dels damnificats sotmesos al manteniment cosmètic de la llei i als eufemismes del llenguatge de les elits. Les oportunitats reals dels ciutadans de participar en la deliberació de fons i les decisions importants s’han vist reduïdes a una periòdica versió electoral, com si la democràcia només fos un instrument per organitzar eleccions i formar governs. No, la democràcia és una pràctica participativa, aquell concepte innovador d’organització social nascut a l’antiga Grècia i revalorat a partir del segle XVIII per les revolucions industrials anglesa, holandesa, francesa i nord-americana. Sense pressió social continuarem assistint a la fi del món democràtic.