Oleguer Pujol, El Mundo i el pecat d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El diari El Mundo obre l'edició en paper d'avui amb un titular a tota portada referit al fill gran de Jordi Pujol: “Oleguer Pujol acumula cientos de millones con solo cuarenta años”. Ja hi som pel tros una altra vegada! El diari “líder de información en español”, com proclama el seu lema, continua esperant que augmentarà l’audiència amb revelacions poc contrastades, com la recent sobre els presumptes comtes bancaris a Suïssa de Jordi Pujol i Artur Mas, extreta d’un “esborrany” policial que ningú no ha confirmat posteriorment. És una llàstima que la solvència informativa d’El Mundo es trobi per terra, perquè les acusacions que llança haurien de ser exposades amb una mica més de rigor per altres mitjans de comunicació, els quals s’apressen a descartar-les amb l’argument de la manca de
credibilitat de la font. La penitència del pecat d’escàndol hauria de ser fer aflorar la veritat, no mirar cap a una altra banda. Pasqual Maragall es va referir en diverses ocasions a l’omertà catalana, la llei del silenci que va conèixer de prop durant la seva carrera política, abans i després d’etzibar a Artur Mas en la sessió plenària del Parlament el 24 de febrer del 2005: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”... Quan el maig del 2007 el director de la revista L’Avenç, Josep M. Muñoz, li va preguntar en una entrevista en què estava pensant al moment d’engegar aquella frase al Parlament, Maragall contestava: “Això del 3 % venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot”.

Al llibre del 2002 Els orígens del futur, ja escrivia Maragall: “Ara la burgesia catalana assisteix --presideix i tot-- els aniversaris de la fundació de Comissions Obreres o del PSUC, però encara regeix en el seu si una omertà, un llibre d'estil no escrit, en virtut del qual algunes coses no es poden dir en l'acció política”. Al seu llibre posterior Espíritu federal (Escritos políticos), afegia el 2009: “Potser haurem de sacrificar aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la de l’anomenat “assossec” mediàtic) si és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà sempre ha estat confortable, però a la llarga resulta tràgica”.