Llum sobre Joan Estelrich, però sense enlluernar-nos

La tardana aparició d’una part dels Dietaris de Joan Estelrich (1896-1958), que acaben de ser publicats per l’editorial Quaderns Crema, venen a projectar una mica més de llum directa sobre un dels intel.lectuals més vitals, enciclopèdics, brillants i cosmopolites de l’època republicana, amic i contertulià de Valéry, Huxley, Maurras, Mauriac, Claudel, Keyserling o Pirandello, exactament encaixonat entre Eugeni d’Ors i Carles Riba. El mallorquí Joan Estelrich va ser el nostre Stefan Zweig, salvant les distàncies. Nascut a Felanitx de família humil, primer es va guanyar la vida d’empleat del diputat terratinent menorquí Gabriel Squella, després de Joan March i, finalment, de Francesc Cambó. Des del 1995 l’aleshores director de la Biblioteca de Catalanya, Manuel Jorba, va tenir accés als documents inèdits d’Estelrich, llegats a la institució pels descendents, i va preparar aquests Dietaris. No es van poder publicar al moment de les commemoracions del centenari d’Estelrich i s’han vist editats vuit anys després. Ara bé, aquella mica més de llum directa sobre el personatge que permeten els Dietaris tampoc no hauria
d’enlluernar i desembocar en una santificació. Francesc Cambó i els seus seguidors, com Estelrich, van fer costat de manera directa a la dictadura de Primo de Rivera i a la guerra civil de Franco, per defensar els seus interessos oligàrquics en contra de la legalitat democràtica. Joan Estelrich va ser un franquista voluntari, sostingut i premiat el 1952 amb el càrrec de delegat d’Espanya a la UNESCO, la primera de les institucions de les Nacions Unides en què va ser admesa la dictadura. Com va escriure Estelrich mateix: “Si para practicar con éxito la política hay necesidad a menudo de perder totalmente la memoria, para juzgarla se exige mantener muy vivos los recuerdos”.