La recent publicació de la intensa correspondència mantinguda entre Paul Auster i J.M. Coetze, convertida en el llibre Ara i aquí. Cartes (2008-2011), ve a desmentir l’estrepitosa profecia que tots vam llançar sobre la desaparició del costum d’escriure cartes i per tant del gènere literari epistolar, després de la proliferació del correu electrònic, els SMS i altres innovadors sistemes de comunicació sincopada i instantània entre persones. El vaticini no s’ha complert, es continuen escrivint i enviant cartes personals, el vell i fecund gènere epistolar persisteix amb excel.lents
resultats com aquest. D’acord, segons els càlculs dels serveis de correus les cartes personals representen el 5 % de la ingent correspondència que circula pel món. El percentatge em sembla suficient, fins i tot prometedor.
Grans obres de la literatura pertanyen orgullosament al gènere epistolar, com Les liaisons dangereuses, de Pierre Choderlos de Laclos, per posar només un cas. L’edició d’epistolaris ha donat grans moments, com les Cartes a Olga, d’Anton Txekov; les Cartes a Louise Colet, de Gustave Flaubert; les Cartes a Milena, de Franz Kafka, les de Henry Miller i Anaïs Nin, publicades sota el títol Una passió literària: correspondència; les Cartes d’amor a Nora Barnacle, de James Joyce; les Cartes als seus amics, de Marguerite Yourcenar; les Cartas a mí mismo, de Ramón Gómez de la Serna o més recentment El abrecartas, de Vicente Molina Foix. L’especialitat ha estat estudiada amb agudesa, per exemple al treball de Carlos Monsivais El género epistolar: un homenaje a manera de carta abierta. A les obres completes d’alguns grans escriptors, afegir-hi la correspondència ha il.lustrat moltes vegades amb una llum encara més clara el conjunt de la seva producció i la seva vida. L’últim llibre de cartes entre Auster i Coetze m’apareix com la prova d’una renaixença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada