La mena d'independència que jo aniré a votar

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dedico una part del meu temps a seguir l’actualitat política, encara que no em diverteix especialment ni ho faig per inclinació vocacional. Avui he estat temptat, una mica provocativament, d’escriure aquest article setmanal sobre qualsevol altre tema, com a contrapès testimonial de “l’estat d’excepció informatiu” que suposen les campanyes electorals o, durant la resta de l’any, la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia. No ho faré, perquè de provocacions ja n’anem sobrats. M’inclino,
per responsabilitat periodística, a escriure sobre el moment electoral català. 

Jo aniré a votar, malgrat que m’hagi desagradat la campanya institucional de la Generalitat en aquest sentit. Aniré a votar perquè és un dret ciutadà que encara no els ha convingut retallar-nos. No he votat mai CiU, encara menys aquesta vegada. La idea d’independència m’atrau, com a molts, però confesso que m’atrau encara més una pàtria a la qual els seus fills trobin feina i que no destaqui per l’atur més elevat d’Europa, una pàtria que no destaqui pels desnonaments forçosos a desgrat de la gran quantitat d’habitatges buits, que no destaqui per les retallades expeditives als serveis públics essencials com l’educació i la sanitat, que no destaqui per l’amnistia fiscal als evasors, que no destaqui pel partit del govern de la Generalitat amb la seu social embargada per fer front a la fiança d’un procés judicial per pressumpte finançament ilegal, que no destaqui per algunes actuacions violentes de la policia autonòmica antiavalots, que no destaqui per la política de donar la culpa de quasi tot al factor exterior, als altres, a Espanya. 

Jo aniré a votar a favor d’una pàtria com més independent millor sobretot d’això.