La brutal reducció anunciada d’una tercera part de la redacció del diari El País ha commogut especialment perquè es tracta d’un periòdic insígnia, però en realitat correspon a la tendència general dintre d’una professió que s’està quedant en pell i ossos, mentre les Facultats de Periodisme del conjunt d’universitats d’Espanya continuen fabricant 3.000 joves llicenciats cada any en ciències de la comunicació d’una forma enganyosa, deslligada de la realitat laboral, que només serveix per fer més grossa la bola de neu de la sobreformació professional. Jo em vaig formar
acadèmicament a una excel.lent petita Escola de Periodisme no universitària que representava una novetat en comparació amb la història d’un ofici que sempre s’havia après arreu del món directament a la feina, quan el carnet oficial de periodista el donaven els col.legis professionals en funció dels anys de feina certificats, no de la titulació acadèmica. Les primeres universitats d’arreu del món que van començar a impartir estudis de periodisme o ciències de la comunicació s’adreçaven primordialment a formar investigadors o teòrics en la matèria, no a proveir el mercat laboral del sector. Els últims anys s’ha ampliat la bretxa entre l’oferta acadèmica de titulats en ciències de la comunicació i la demanda del mercat laboral, fins a uns límits que ranegen l‘engany d’aquells que voldrien dedicar’s-hi, hi inverteixen els seus esforços formatius i els recursos o la inèrcia del sistema educatiu. El periodisme que s’hi ensenya ha deixat pràcticament d’existir en el volum que li continuen suposant alegrement.
(A la foto, la Facultat de Periodisme de la Universitat de Santiago de Compostela, de l’arquitecte Alvaro Siza, inaugurada el 1993).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada