La fotografia mural de Melina Mercouri que han col.locat a les dues andanes de l’estació Acròpolis del metro atenenc s’ha convertit en el millor monument que el país li devia, un monument molt més noble que el bust escarransit inaugurat a uns jardinets dels voltants. Quan els socialistes de Papandreu van arribar al poder el 1981, convertir l’actriu i activista Melina Mercouri en ministra de Cultura va ser un encert. Exerciria el càrrec durant prop de nou anys, fins el moment de la seva mort. El problema era que la inexperiència va portar-la a creure que en política podia continuar sent ella mateixa, utilitzar el mateix mètode d’abocar el prestigi personal, la passió, la generositat i els
contactes internacionals a la seva gestió. Pobra Melina! Li van fallar els tres grans reptes que es va plantejar de forma candorosa i temerària: aconseguir que els Jocs Olímpics del 1996 es celebressin a Atenes, que retornessin els marbres del Partenó retinguts pel Museu Britànic i que l’elegissin alcaldessa de la capital com ho havia estat el seu avi. Però no va fracassar en absolut, ben al contrari. La candidatura frustrada a l’organització dels Jocs del 1996 --els del centenari de la reinstauració moderna a Atenes-- va fer que els Jocs s’organitzessin al capdavall a Atenes el 2004. Amb els marbres grecs del Museu Britànic va triar un enemic difícil, però la campanya aconseguiria posar el litigi damunt la taula i suscitaria adhesions arreu del món, inclosa una part de l’opinió pública britànica. Els “Elgin marbles” van passar a ser anomenats els “marbres de Melina”. Encara no han tornat, però els tres mandats ministerials de Melina van resultar decisius per a construir-los el modern Museu de l’Acròpoli, un edifici al qual es poden aplicar les paraules que ella va pronunciar al Festival de Cinema de Venècia el 1985 per tal que els governs europeus fomentessin les pel.lícules produïdes als seus països, enfront del corró de les majors nord-americanes: “Europa té molt talent i cal que el defensi, cal lluitar per la idea d’una Europa unida com vam lluitar a la resistència. M’agradaria que algú es plantegés un film parlat en tots els idiomes d’Europa. Els grecs hem de mirar cap el futur. Jo estimo molt l’Acròpolis, l’adoro i sé que és una cosa que vam fer entre tots els grecs, però ara s’han d’aixecar noves acròpolis”.
contactes internacionals a la seva gestió. Pobra Melina! Li van fallar els tres grans reptes que es va plantejar de forma candorosa i temerària: aconseguir que els Jocs Olímpics del 1996 es celebressin a Atenes, que retornessin els marbres del Partenó retinguts pel Museu Britànic i que l’elegissin alcaldessa de la capital com ho havia estat el seu avi. Però no va fracassar en absolut, ben al contrari. La candidatura frustrada a l’organització dels Jocs del 1996 --els del centenari de la reinstauració moderna a Atenes-- va fer que els Jocs s’organitzessin al capdavall a Atenes el 2004. Amb els marbres grecs del Museu Britànic va triar un enemic difícil, però la campanya aconseguiria posar el litigi damunt la taula i suscitaria adhesions arreu del món, inclosa una part de l’opinió pública britànica. Els “Elgin marbles” van passar a ser anomenats els “marbres de Melina”. Encara no han tornat, però els tres mandats ministerials de Melina van resultar decisius per a construir-los el modern Museu de l’Acròpoli, un edifici al qual es poden aplicar les paraules que ella va pronunciar al Festival de Cinema de Venècia el 1985 per tal que els governs europeus fomentessin les pel.lícules produïdes als seus països, enfront del corró de les majors nord-americanes: “Europa té molt talent i cal que el defensi, cal lluitar per la idea d’una Europa unida com vam lluitar a la resistència. M’agradaria que algú es plantegés un film parlat en tots els idiomes d’Europa. Els grecs hem de mirar cap el futur. Jo estimo molt l’Acròpolis, l’adoro i sé que és una cosa que vam fer entre tots els grecs, però ara s’han d’aixecar noves acròpolis”.
El modern Museu de l’Acròpòlis és una d’aquestes “noves acròpolis” que demanava Melina i que ella va començar a gestar des del ministeri de Cultura. El 1990 va encapçalar la llista electoral del PASOK de Papandreu a l’ajuntament d’Atenes, quatre anys després que els socialistes haguessin perdut les alcaldies d’Atenes, Salònica i el Pireu, les tres ciutats més poblades del país. No va aconseguir recuperar-la, per poc marge: 46 % dels vots enfront del 50 % del candidat conservador Antonis Tritsis, amb una elevada abstenció del 37 %. Era l’última batalla d’una dona que per a molts grecs ha significat el triomf de l’energia, la llibertat i la bellesa. Una altra part dels grecs la deuen trobar lletja, exagerada i esquerranosa. Sobre els èxits o els fracassos de la seva gestió ministerial, ella mateixa va deixar ben dit: “No m’he avergonyit mai de demanar coses per a Grècia. Mai no he tingut vergonya de demanar caritat, de suplicar, d’insistir, encara que en alguna ocasió m’humiliessin. Mai no he dit mentides ni m’he burlat de ningú. He lluitat durament i hi he deixat trossets de la meva ànima, del meu cor i del meu cos. Potser per la política he sacrificat alguns papers però, a canvi, he aportat alguna cosa a la societat”.
Les dues fotos murals a les andanes de la cèntrica estació del metro atenenc responen a un deute de gratitud, que són els que enriqueixen més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada