La idea fundacional de la Unió Europea mereix el premi Nobel de la Pau que li han adjudicat avui, la seva realitat no. La UE està imposant actualment una política de sortida de la crisi que reincideix en els errors del neoliberalisme, aprofundeix la bretxa entre classes socials i entre països del nord i del sud, la qual cosa representa tot el contrari de la seva idea fundacional i de la democràcia mateixa. A la segona postguerra mundial, la creació de la Unió Europea no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que
l’Estat del benestar va ser una barrera contra l’abús d’unes classes socials damunt les altres. Europa ha estat capaç d’autodestruir-se literalment dues vegades en només un segle i ara torna torna a tenir l’oportunitat de demostrar si prefereix la via històrica del domini alemany o la regeneració d’aquella antiga democràcia inventada a Grècia. El govern alemany de la cancellera Merkel exclama “Més Europa!” amb la intenció de reforçar el seu control. Parla de més unió fiscal i bancària, d’un ministre de Finances i un president de la Unió Europea per elecció directa, però ho fa en plena recessió i després d’acumular un enorme escepticisme al voltant de la política practicada per les institucions de Brussel.les.
La Unió Europea no ha creat un demos entre els seus habitants, pateix importants discrepàncies internes i una enorme lentitud en la presa de decisions vitals. No dubto ni per un instant que Europa és la gran oportunitat de tots, la gran oportunitat de supervivència del model democràtic, però fins ara els responsables europeus s’han mostrat incapaços dels grans pactes indispensables per salvar la situació. Cadascú mira per ell, per la seva “sobirania”, altrament desmentida per la globalització dels mercats. La Unió Europea es troba actualment en qüestió igual com la democràcia.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada