Els “maître-à-penser” de l’última fornada

Un encàrrec editorial m’ha fet passar els últims mesos absorbit per la traducció d’un llibre de l’antropòleg Bruno Latour (a la foto), el pensador francès actual més divulgat. El text no m’ha divertit gaire, però que m’ha fet recordar intensivament l’especialitat francesa del pensament malabar, en la versió actual. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-Strauss, Foucault i companyia cap a la dels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, Julia Kristeva, Barthes, Lacan, Deleuze, Derrida, Lyotard, Baudrillard i acompanyants. La següent
fornada dels Latour, Badiou, Descola, Rancière, Legendre o Balibar és avui igual de nodrida, però més prima en termes de lideratge intel.lectual, fora dels respectius reductes professionals. La influència dels maître-à-penser s’ha esllanguit al mateix ritme que el pes europeu i mundial de França, malgrat que l’àmplia estructura universitària i editorial francesa li assegura una jubilació respectuosa. D’entrada vaig celebrar que una editorial comercial d’aquí s’interessés a traduir un filòsof francès contemporani, fins que vaig assabentar-me que en realitat el motiu de l’editor era divulgar el conegut professor del màster en que havia matriculat el seu fill a París. L’estructura universitària francesa, com deia, manté una productivitat indiscutible. La utilitat ja és una altra cosa.