Estimo Sicília i no sóc mafiós

Fa molts anys que segueixo l’actualitat de Sicília i m’hi desplaço sempre que puc. No ho faig per feina ni per negocis, sinó perquè estimo aquella illa amb una fidelitat i uns resultats d’hospitalitat a prova de molts altibaixos. Avui Sicília torna a sortir als diaris i aquest cop no és de forma sagnant. Diumenge un home d’esquerres i declaradament anti-màfia va guanyar les eleccions regionals, després que Roma destituís el governador anterior, sospitós d’haver mutiplicat excessivament la sospita tradicional de corrupció i malbaratament. Es tracta de Rosario Crocetta (en italià Rosario és un nom de pila masculí, amb l’equivalent femení de

El comerç xinès de Barcelona i el final feliç

Aquest article també ha aparegut a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Durant llargues dècades la visibilitat de la comunitat xinesa resident a Barcelona es va circumscriure als petits restaurants típics, tot sovint de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat molt en pocs anys, degut a l’auge comercial xinès en general. Dels petits restaurants típics es va passar a la multiplicació de basars de tot a cent i als majoristes tèxtils del carrer Trafalgar. La comunitat xinesa va començar a estendre’s, en particular al barri de Fort Pienc de la Dreta de l’Eixample, des d’on aviat

Allò que s’entén per un bon sou

He passat algunes tardes al despatx brussel.lès amb vistes de Joaquín Almunia, vice-president de la Comissió Europea, per ajudar-lo a escriure un llibre. Tot sovint em portava a dinar a un restaurant dels voltants abans de posar-nos a la feina. Amb la seva cordialitat habitual em deia que m’invitava ell de la seva butxaca, atès que els responsables europeus tenen un bon sou i a canvi d’això no poden imputar cap despesa personal a la institució. Amb la meva educació també habitual no vaig gosar mai preguntar-li què entenia per un bon sou. Em vaig quedar amb l’interrogant fins avui, en què

En record del bandejat de Willy Brandt

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquesta setmana s’ha commemorat el 20è aniversari de la mort del canceller Willy Brandt, un dels polítics social-demòcrates que més va marcar arreu d’Europa una tendència que ara es troba en delicades hores baixes, després d’haver-se desviat cap a les polítiques neoliberals del centre-dreta. El sòlid SPD alemany de Willy Brandt va recollir a les últimes eleccions alemanyes del 2009 un 29 % dels vots, el pitjor resultat de la seva història, després d’haver governat

Els “maître-à-penser” de l’última fornada

Un encàrrec editorial m’ha fet passar els últims mesos absorbit per la traducció d’un llibre de l’antropòleg Bruno Latour (a la foto), el pensador francès actual més divulgat. El text no m’ha divertit gaire, però que m’ha fet recordar intensivament l’especialitat francesa del pensament malabar, en la versió actual. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-Strauss, Foucault i companyia cap a la dels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, Julia Kristeva, Barthes, Lacan, Deleuze, Derrida, Lyotard, Baudrillard i acompanyants. La següent

La Unió Europea no mereix el Nobel de la Pau

La idea fundacional de la Unió Europea mereix el premi Nobel de la Pau que li han adjudicat avui, la seva realitat no. La UE està imposant actualment una política de sortida de la crisi que reincideix en els errors del neoliberalisme, aprofundeix la bretxa entre classes socials i entre països del nord i del sud, la qual cosa representa tot el contrari de la seva idea fundacional i de la democràcia mateixa. A la segona postguerra mundial, la creació de la Unió Europea no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que

Tanqueu d’una vegada les Facultats de Periodisme!

La brutal reducció anunciada d’una tercera part de la redacció del diari El País ha commogut especialment perquè es tracta d’un periòdic insígnia, però en realitat correspon a la tendència general dintre d’una professió que s’està quedant en pell i ossos, mentre les Facultats de Periodisme del conjunt d’universitats d’Espanya continuen fabricant 3.000 joves llicenciats cada any en ciències de la comunicació d’una forma enganyosa, deslligada de la realitat laboral, que només serveix per fer més grossa la bola de neu de la sobreformació professional. Jo em vaig formar

La taxa Tobin torna a volar sobre el niu del cucut

Aquest article també ha aparegut a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La cimera europea d’aquest 18 d’octubre a Brussel.les debatrà per enèsima vegada l’aplicació de la taxa Tobin sobre transaccions financeres, la qual fa llargs anys que sobrevola el niu del cucut de les cimeres internacionals sense que els caps de govern decidexin aplicar-la de forma coordinada. 

L’Assemblea Nacional francesa va aprovar el juny del 2011 una taxa del 0’05 % sobre la compravenda de productes financers (bons, accions, divises o derivats) i la iniciativa va ser titllada de cortina de fum electoral del president

Melina immortal, al metro d’Atenes

La fotografia mural de Melina Mercouri que han col.locat a les dues andanes de l’estació Acròpolis del metro atenenc s’ha convertit en el millor monument que el país li devia, un monument molt més noble que el bust escarransit inaugurat a uns jardinets dels voltants. Quan els socialistes de Papandreu van arribar al poder el 1981, convertir l’actriu i activista Melina Mercouri en ministra de Cultura va ser un encert. Exerciria el càrrec durant prop de nou anys, fins el moment de la seva mort. El problema era que la inexperiència va portar-la a creure que en política podia continuar sent ella mateixa, utilitzar el mateix mètode d’abocar el prestigi personal, la passió, la generositat i els