L’ofici de prestamista de diners ha controlat al llarg de la història el moviment econòmic en benefici particular, a força d’actuar amb rapacitat, manca d’escrúpols i inclinació al frau. La cobdícia ha estat la referència d’aquest ofici, sense vacil.lar davant l’ús amoral dels seus mecanismes, l’engany i la corrupció. L’ètica del negoci del crèdit, la seva part de responsabilitat social, s’ha acostumat a evaporar al mateix ritme que multiplicava els beneficis. "¿Què és l’atracament a un banc comparat amb la creació d’un banc?", esclamava Bertolt Brecht a L’òpera dels tres rals, tal com com Pietros Markaris ha reproduït a l’incípit de la seva última novel.la Amb l’aigua al coll. L’únic treball dels propietaris del capital sempre ha estat
fer córrer els diners a comissió. Això s’ha convertit avui en un conglomerat descomunal, una troca infinita, una hidra global de mil caps, la qual ha cavat l’abisme entre l’economia real i la financera. Precisament pel seu paper social neuràlgic i la seva perillosa proximitat amb la usura, el negoci del crèdit s’ha vist especialment regulat en l’època contemporània pel poder públic, a través de les normatives dels bancs centrals de cada país.
fer córrer els diners a comissió. Això s’ha convertit avui en un conglomerat descomunal, una troca infinita, una hidra global de mil caps, la qual ha cavat l’abisme entre l’economia real i la financera. Precisament pel seu paper social neuràlgic i la seva perillosa proximitat amb la usura, el negoci del crèdit s’ha vist especialment regulat en l’època contemporània pel poder públic, a través de les normatives dels bancs centrals de cada país.
La regulació ha fallat estrepitosament, i no pas de forma innocent o accidental. La usura dels mercats financers s’ha desfermat com ha volgut, sense amoïnar-se ni mica per les conseqüències generals. No dic que els endeutats no hi haguem tingut la nostra part de responsabilitat, dintre del clima general que ens empenyia a sucumbir al cant de sirenes dels prestamistes. A El mercader de Venècia l’únic culpable no és Shylock. William Shakespeare ens fa veure que cadascun dels protagonistes enfrontats, ja sigui acreedor o deutor, té motius legítims per reclamar i nodrir la rancúnia. La raó no és mai simple, oscil.la entre moltes capes de matisos. Però el volum de responsabilitat i de conseqüències no és comparable i, al capdavall, gràcies a una argúcia legal Shylock no arriba a cobrar la lliura de carn humana que reclamava tan odiosament a l’obra de Shakespeare. A la realitat actual, en canvi, se l’ha cobrada amb escreix, amb interessos.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada