La poesia pendent de pagar impostos

Hem de trobar una poesia vibrant al fet de pagar impostos, una emoció estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i a l’IVA, perquè són la principal garantia de l’Estat democràtic, el principal i quasi únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social consisteix –o consistia—a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports públics, protecció social. Per tant els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Els impostos pateixen

una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores, perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència senzillament indecent, com ho és ara. Grava més el treball que el patrimoni, taxa més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit. El govern pot disposar a tot moment dels ingressos dels assalariats, però no de les fortunes dels rics. Cada dia som menys a pagar més per sostenir un sistema que ens escanya. El frau fiscal es multiplica per l’escassa solidesa de la maquinària administrativa i de l’exemplaritat de la justícia. La càrrega fiscal recau de ple en els assalariats, els quals no tenen escapatòria davant les retencions directes, mentre que les professions liberals declaren menys del que ingressen i les classes altes dominen els viaranys de l’evasió a l’engròs.

Els experts estimen que l’economia submergida representa a Europa entre un 10 % als països escandinaus i un 30 % als mediterranis. És probable que a alguns països mediterranis --no només a Grècia-- allò que l’Estat deixa d’ingressar per culpa de l’economia submergida i del baix nivell d’ètica que significa representi un import similar al dèficit anual del sector públic. Amb una moderna reforma fiscal i una actuació decidida contra l’evasió es resoldrien molts dels actuals deutes. És una de les poques vies possibles per resoldre’ls. 

Traslladar una part de la pressió fiscal a les classes altes proporcionaria a l’Estat els mateixos ingressos tributaris que ara i estimularia l’activitat econòmica de la més àmplia classe mitjana, la qual cosa acabaria repercutint en més recaptació. Exigiria, això sí, el coratge de retallar els privilegis als més ben situats, en comptes de retallar-los als treballadors, als funcionaris, als pensionistes. Per això la pressió reequilibrada dels impostos ha de ser la gran reivindicació dels pobres, la seva principal i quasi única esperança, un cop esgotada la via de l’endeutament a través de nous préstecs i esvahida la inversió privada. La clau es troba en la reformulació dels ingressos fiscals, de l’estructura tributària. 

La magnitud del problema passa per moderns despatxos i prestigiosos circuits internacionals “d’enginyeria fiscal”. Els paradisos fiscals es renoven amb tota tranquil.litat, mentre continua senser haver-hi aliança fiscal entre els membres de la Unió Europea, com no hi ha política unitària en tants altres aspectes fonamentals. La unió monetària europea és incompleta, la unió fiscal inexistent. Aquest últim mes d’agost el diari alemany Frankfuter Allgemeine Zeitung publicava que les autoritats d’aquell país estan investigant els bancs suïssos UBS i Julius Bär, sospitosos de traslladar fortunes alemanyes dipositades fraudulentament a comptes suïssos cap a entitats bancàries del nou paradís fiscal de Singapur, el qual hauria rebut d’aquesta manera 500.000 milions de dòlars durant els mesos anteriors. El president del Partit Social-demòcrata alemany, Sigmar Gabriel, va acusar la banca suïssa d’utilitzar mètodes propis del “crim organitzat” per afavorir l’evasió fiscal alemanya. Al mateix moment el govern dels Estats Units encarregava una investigació de les principals empreses nord-americanes de capital risc per pressumpta participació en estratègies d’evasió d’impostos. Tot això es produïa a Alemanya i als Estats Units aquest agost de 2012, no pas en un remot passat ni als bescantats països mediterranis. El volum de corrupció, de joc brut, és proporcional al tamany de les finances de cada país.