Els mercats no es calmaran mai, és inútil

L’opció adoptada pels actuals governs de “calmar” els mercats, satisfer-los, apaivagar la seva agressivitat, recorda enormement la política suïcida mantinguda per les principals potències democràtiques (Gran Bretanya, França i els Estats Units) davant l’ascens de l’agressivitat del Tercer Reich en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial. Aquella tàctica va ser coneguda com Appeasement policy, la política d’apaivagament, i va recollir amb dramàtics resultats. Primer Gran Bretanya, França i l’administració demòcrata nord-americana del president Roosevelt van declarar la No Intervenció a la guerra civil espanyola, mentre Alemanya i Itàlia hi intervenien sense rubor. El setembre del 1938 Daladier, Chamberlain, Hitler i

Mussolini signaven el Pacte de Múnic, la capitulació franco-britànica davant l’annexió germànica de la regió dels Sudets txecoslovacs, després d’haver annexionat Àustria el març anterior. El van signar a canvi de vagues promeses alemanyes de pau, malgrat que França mantenia un tractat d’aliança amb Txecoslovàquia, igual com tenia un conveni de col.laboració amb Espanya. Per a Neville Chamberlain i Édouard Daladier era la culminació triomfal de la seva “política d’apaivagament” de l’ascens germano-italià. No va durar ni sis mesos. L’abril del 1939 Hitler trencava el Pacte de Múnic amb la invasió de tot Txecoslovàquia.

Encara no va ser suficient per obrir els ulls dels governs democràtics, els quals van esperar fins la invasió de Polònia el setembre del 1939 per rendir-se a l’evidència de la guerra declarada, del fracàs estrepitós de la política d’apaivagament. Qui va “apaivagar” a continuació els 50 milions de morts que va costar la Segona Guerra Mundial? 

De la mateixa manera, pretendre ara sortir de la crisi en què ens trobem tot “apaivagant” els mercats financers a força de respectar les seves receptes no ha fet res més que augmentar-ne la voracitat. Els mercats no existeixen com a força autònoma, existeixen els mercaders i els seus interessos particulars. Són ben coneguts, conegudíssims. Una altra cosa és que els governs i els mitjans de comunicació vulguin assenyalar-los amb el dit, responsabilitzar-los, controlar-los, posar-los al seu lloc. Salta a la vista que no anem en aquesta direcció. La democràcia s’ha convertit en l’administradora del sistema financer.