El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (1)

Paraules com hecatombe, catàstrofe, cataclisme, apocal.lipsi, caos o drama són d’origen grec. N’hi ha moltes més. També ho són les paraules Europa i democràcia. Grècia va regalar a Europa el seu nom, el sistema social democràtic, els fonaments cívics de tota la seva cultura, fins i tot l’anagrama de la seva actual moneda única, la lletra € o èpsilon de l’alfabet grec. Europa era una deessa de la mitologia grega de la qual Zeus es va enamorar per la bellesa dels seus ulls, fins l’extrem de prendre la forma d’un atractiu toro albí per raptar-la i endur-se-la a l’illa de Creta. Més ençà de la mitologia, l’embrió dels conceptes de llibertat, de democràcia, del valor del logos o coneixement i per tant de la raó, de la ciutadania com a consciència d’individu en funció

de la comunitat van néixer al voltant del genoll repelat i sublim de la vella roca de l’Acròpolis.

Europa, la vella Europa, havia estat fins ara la regió del món més cohesionada socialment, sobre la base d’un model derivat d’aquell invent grec de la democràcia participativa. No és la regió més rica del món, la més dinàmica ni la més agressiva. Grècia tampoc no ho era quan va inventar la democràcia. Molts paisatges grecs són àrids, no erms. Alguns forasters no els acordarien gaire bellesa si no hi apliquessin una mirada històrica i afectuosa. La terra grega és ruda, prima. No vol dir que no tingui la seva voluptuositat, en té molta. No constitueix res de superior en relació a altres punts del món mediterrani, però conté tota la pulsió d’allò que evoca. 

Grècia atrau perquè no s’estima mai com a resultat d’una equació empírica, sinó perquè surt de l’ànima. Això no equival a una idealització. Les idealitzacions, les rodes de molí, acostumen a resultar molt indigestes, fins i tot les més ben construïdes. Seria massa fàcil parlar d’aquest país a força d’idealitzacions, però també seria barroer pretendre negar la vibració de l’ascendent grec que abraça tot el Mediterrani --de la costa d’Àsia Menor fins a Empúries i Gibraltar—i marca el conjunt d’Europa, el continent més civilitzat del món en l’aspecte social, en l’aspecte democràtic. Només cal travessar el Mediterrani en direcció al sud per adonar-se’n. Tots els occidentals som una mica grecs, amb vint-i-cinc segles més a l’esquena que els clàssics, més experimentats i per tant més escèptics. L’atracció de Grècia no és una entel.lèquia. La història, inclosos els mites, són vitals en qualsevol cultura, consubstancials a qualsevol elaboració mental i social, sempre que no es vulgui exagerar la distància entre la història mítica i la realitat.