El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat, l’obsessió compulsiva de disciplina pressupostaria és una filosofia moral rigorista. Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. No es poden salvar els ineficient Estats endeutats, al mateix moment en que es salva l’ineficient sistema bancari occidental amb injeccions de diners infinitament més elevades. A una banda hi ha un principi elemental: els deutes s’han de pagar. A un altre cantó hi ha la realitat: aquella norma ha conegut excepcions contínues i perpètues, començant per la pròpia Alemanya. Les monedes acostumen a tenir dues cares, la realitat també. Vege’m-ho a continuació. Europa s’ha tornat a convertir en un continent marcat per la voluntat alemanya de domini. Primer va ser amb el militarisme, ara amb
l’economia. El desenllaç d’aquell militarisme és ben conegut, el del domini econòmic comença a ser-ho. El país europeu que ha destruït Europa dues vegades en
un segle pot fer-ho una tercera, pot repetir el mateix error de costos inhumans, amb formes diferents.
L’endemà de la Primera Guerra Mundial escrivia John Maynard Keynes: “La política de reduir Alemanya a la servitud durant una generació, d’envilir la vida de milions de sers humans i de privar tota una nació de la felicitat seria odiosa i detestable, malgrat que fos possible i ens enriquís a nosaltres”. L’endemà de la Segona Guerra Mundial el Pla Marshall va inundar de dòlars la reconstrucció del país que n’havia devastat uns quants al seu voltant i a ell mateix.
El país més rescatat de tots i el que més ha refusat de pagar-ne els deutes és precisament Alemanya. El deute de 226.000 milions de marcs-or que li va ser imposat com a reparacions de guerra pels aliats l’any 1919 per tal de frenar el seu expansionisme es va veure renegociat l’any 1930, reduït a la meitat i tot seguit condonat en un 98 % per l’anomenada Moratòria Hoover i per la Conferència de Lausana. La mateixa condonació del deute alemany es va repetir amb les reparacions de la següent guerra mundial, la segona. Els Estats Units va tenir interès en una Alemanya occidental pròspera davant del bloc soviètic. La mítica puixança germànica es va basar també en aquests ajuts dels països acreedors, en l’anul.lació dels deutes alemanys acumulats.
La creació de la Unió Europea no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que l’Estat del benestar una barrera contra l’abús d’unes classes socials sobre les altres. La creació de l’euro va ser la resposta europea a la reunificació alemanya del 1990, a la renascuda força expansiva del país hegemònic. Al cap de pocs anys, l’euro s’ha convertit en un instrument de domini alemany quasi colonial. Ara Alemanya té una nova oportunitat de demostrar que la seva recepta d’austeritat a ultrança no està destinada exclusivament a enfortir-se ella mateixa en detriment dels altres, que la solidaritat europea amb els països asfixiats no és a canvi del ple domini germànic per tercera vegada en un segle, amb resultats catàstròfics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada