Divagacions d’agost: els xiringuitos de platja

Dinar o sopar bé arran de mar, literalment amb els peus a la sorra, és un plaer dels déus més primitius i més autèntics. Els restaurants, xiringuitos o guinguetes de platja oberts a l’estiu practiquen de vegades una cuina expeditiva, altres vegades destaquen per la qualitat i el servei malgrat la senzillesa aparent de les instal.lacions, enaltida tot sovint per la grandesa del paisatge, per l’atmosfera d’aquell indret precís. Als xiringuitos l’entorn natural resulta determinant, així com l’ambient decontracté d’un moment concret que aspira a
ensumar la llibertat, l'acràcia feliç. La proliferació estiuenca al llarg del litoral permet predileccions molt variades, lligades a cada sector de la costa. Jo encara sóc capaç de fer quilòmetres per menjar descalç –com aquell qui diu—el peix del dia a Le Poisson Rouge, amagat a un racó dels molls de Portvendres; les sardines immortals d’El Dofí a la platja de Tamariu o un “asado” majestuós i primigeni a la platja de Premià de Mar, al xiringuito La concha de la lora, un nom que no suggereix res a la majoria de catalans i que suggereix molt als argentins i assimilats. Entenc que altres persones prefereixin valors segurs –i més cars—com Lasal a Arenys de Mar, El Calamar de la platja del Prat de Llobregat, el xiringuito de Cala Canyelles a Lloret o el Cala Beach a la Platja Llarga de Tarragona. N‘hi ha per triar i remenar, consolidats en la seva reputació o estels fugaces del somni d’una nit d’estiu. Fins i tot alguns nous hotels de gran luxe del front marítim de Barcelona, d’aquests que han tingut butlla per saltar-se la Llei de Costes i edificar arran de mar, munten ara xiringuitos a la “seva” sorra, encara que només siguin una pàl.lida i ostentosa imitació dels de veritat. La noblesa dels autèntics xiringuitos requereix un mínim d’identificació, de sotmetiment amorós al racó de platja que els dóna la raó de ser, el geni del lloc.