Avui, 18 de juliol, no em puc estar de recordar l’ajuda militar massiva brindada per Alemanya i Itàlia des d’aquesta precisa data del 1936 als sublevats de Franco, en contrast amb la política franco-britànica de No Intervenció a la guerra civil espanyola. Les dues principals potències democràtiques d’Europa, Gran Bretanya i França, van sentenciar el destí del govern legal espanyol, l’amarga soledat de la II República en el front internacional. Ni tan sols no hauria calgut un gest francès de solidaritat o de fraternitat activa, simplement
el respecte del dret internacional que reconeixia a un govern legal la llibertat de comerç amb els seus aliats veïns. Per si fos poc, el tractat comercial hispano-francès vigent des del 1935 adjudicava a França el monopoli de la venda de material de guerra a Espanya. Pel seu cantó, el govern dels conservadors britànics defensava els seus interessos comercials a Espanya, on el 40 % de les inversions estrangeres eren angleses, fortament representades als sectors de la mineria, l’electricitat i les comunicacions ferroviàries i marítimes. Els tories temien de manera cerval un auge de l’esquerra a Europa, una revolució social emparada pel "bolxevisme", alhora que mostraven menys reticències davant la perillositat de l’ascens hitlerià. En l‘acció del cap de govern del Front Popular francès, León Blum, va pesar decisivament l’aliança amb el govern conservador britànic, en un context internacional polaritzat per l’agressivitat germano-italiana en augment. En lloc d’enfrontar-se a aquella agressivitat, els dos principals governs democràtics d’Europa occidental van preferir "apaivagar-la". La No Intervenció a la guerra espanyola, rubricada inclús amb el més gran dels cinismes per Alemanya i per Itàlia, es va mantenir sense rubor. S’hi va afegir l’administració demòcrata del president Roosevelt amb un embargo unilateral a la República espanyola. Segons Jean Lacouture, biògraf de León Blum, "poques qüestions han donat lloc a tantes mentides, formulades o embolcallades en el silenci" [Jean Lacouture: Léon Blum. Ed. du Seuil, París 1977].
el respecte del dret internacional que reconeixia a un govern legal la llibertat de comerç amb els seus aliats veïns. Per si fos poc, el tractat comercial hispano-francès vigent des del 1935 adjudicava a França el monopoli de la venda de material de guerra a Espanya. Pel seu cantó, el govern dels conservadors britànics defensava els seus interessos comercials a Espanya, on el 40 % de les inversions estrangeres eren angleses, fortament representades als sectors de la mineria, l’electricitat i les comunicacions ferroviàries i marítimes. Els tories temien de manera cerval un auge de l’esquerra a Europa, una revolució social emparada pel "bolxevisme", alhora que mostraven menys reticències davant la perillositat de l’ascens hitlerià. En l‘acció del cap de govern del Front Popular francès, León Blum, va pesar decisivament l’aliança amb el govern conservador britànic, en un context internacional polaritzat per l’agressivitat germano-italiana en augment. En lloc d’enfrontar-se a aquella agressivitat, els dos principals governs democràtics d’Europa occidental van preferir "apaivagar-la". La No Intervenció a la guerra espanyola, rubricada inclús amb el més gran dels cinismes per Alemanya i per Itàlia, es va mantenir sense rubor. S’hi va afegir l’administració demòcrata del president Roosevelt amb un embargo unilateral a la República espanyola. Segons Jean Lacouture, biògraf de León Blum, "poques qüestions han donat lloc a tantes mentides, formulades o embolcallades en el silenci" [Jean Lacouture: Léon Blum. Ed. du Seuil, París 1977].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada