L’orgull perdut dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Dimecres vinent 25 de juliol es compleixen vint anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Tot just vint anys han capgirat tristament el clima col.lectiu com un mitjó. Aquells Jocs Olímpics van ser un èxit en múltiples aspectes: després de 25 anys de democràcia i d’autonomia, Catalunya i l’administració socialista de la seva capital demostraven l’alta capacitat organitzativa d’una gran ciutat mediterrània moderna i el seu dinàmic caràcter europeu, tal com van comprovar i gaudir 9.300 atletes de 169 països, 30.000 voluntaris i 3.500 milions de telespectadors d’arreu del món. Vam ser una capital feliç, acollidora, transformada, capaç de superar en la pràctica llargues

èpoques d’opressió. A les seves memòries Oda inacabada, l’alcalde Pasqual Maragall escriu: “Els Jocs Olímpics van ser per a Barcelona l’aprenentatge de l’èxit, la convicció provada de tots els ciutadans que som capaços de plantejar-nos reptes ambiciosos i complexos. Vam demostrar que Barcelona pot arrossegar tot Catalunya i bastir ponts ben fructífers amb Espanya. Van ser els 16 dies més intensos de la història recent de la ciutat, amb unes derivacions formidables en matèria d’autoestima i ambició, de renovació urbanística i infraestructures modernes, i de consideració per part de visitants d’arreu del món cada cop més nombrosos”.

Que se n’ha fet de tot aquell potencial provat? Qui l’ha dilapidat? L’actual Ajuntament de la ciutat ha decidit, com a “mesura d’estalvi”, que ni tan sols no encendrà el magnífic peveter de l’estadi olímpic de Montjuïc, com s’havia fet en altres ocasions commemoratives. Fa tot just vint anys vam demostrar tots plegats alguna cosa. Només fa vint anys.