La culpa del foc no és de la tramuntana

Pretendre culpar la tramuntana del foc declarat a la Jonquera és com atribuir-lo a un càstig diví purificador, enviat a uns dels focus de prostitució més important d’Europa. Falses excuses davant del fet essencial: alguns accidents reiterats com els grans incendis forestals es poden prevenir, s’han de prevenir amb una gestió adequada del manteniment dels boscos, que s’han descurat i s'han deixat sense netejar després de les nevades de fa dos anys. La mala gestió forestal crema més que les flames, els serveix el terreny en safata. La tramuntana que bufava avui no assolia velocitats desconegudes a la comarca. Era inferior a la del gran incendi forestal del 1996 al mateix indret de l’Albera fronterera, declarat al Pertús i a la Jonquera a les mateixes dates del 19 al 21 de juliol, amb un balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció. En aquella ocasió va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra fins i tot més
del 50 % dels termes municipals veïns de Rabós, Cantallops, Capmany, Sant Climent Sescebes, Biure, Vilamaniscle, Mollet de Peralada i Espolla. La declaració oficial de zona catastròfica no va arribar. Quines mesures de prevenció s’han adoptat des d’aleshores? Quina gestió forestal s’ha dut a terme? Que ens ho expliquin. 

L’incendi de l’agost del 1928 a les Gavarres, empès aquella vegada per la marinada, va donar peu a una de les magistrals narracions de Joaquim Ruyra, “La selva morta”, la qual manté plena i trista actualitat: “La visió de la realitat fou molt diferent de la imaginada, i més depriment i aclaparadora. Quan vaig presenciar-la, l’ànima se m’encongí tremolant. No res de masses enormes, no res de grandiositat. De les belles estibes de suro no n’havia restat cap pila de cendra ni de ruscots cremats; no res; no cap desferra; la vacuïtat. El vent s’havia endut els impalpables residus de la combustió. L’erm on havien descansat les riques panes era un planell ras i d’una grisor uniforme. I la selva? També era vàcua i silenciosa. Cap remor de fullareda, cap espinguet d’ocell, cap moviment. Els arbres, negres, ensutjats, sense rama, sense balum, clars, desnerits, s’aixecaven com espectres sobre una terra llisa i cendrosa, en la qual la solellada es fonia en una ombrosa tristor. Els predis veïns, ja no separats per les múltiples ondulacions de la fronda, semblaven a tocar. Es diria que àdhuc l’extensió territorial havia minvat. No hi havia ja enlloc cap fumera. Tot era apagat, apagat de foc i apagat també d’alegria i de vida”.