La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina ha donat al món i és bo recordar-ho quan es compleixen vint anys de la mort del mestre a Buenos Aires. El fet d’incorporar al tango elements de la música clàssica i del jazz, al costat de la seva creativitat personal, suposava una renovació que Piazzolla va defensar de manera rebel i tenaç enfront de la tradició anquilosada o de les estridents tendències del mercat. Només Astor Piazzolla va aconseguir associar una altra vegada el tango amb la irradiació mundial de l’època gardeliana, novament sobre postulats renovadors i precisament a través del bandoneó, un instrument que Gardel no incorporava. Segons alguns la subversió de Piazzolla era innecessària i el situava fora del tango. Per a d’altres va ser una determinant alenada d’aire fresc, el revulsiu que necessitava el tango per deslliurar-se de l’ancoratge en una època determinada. El qualificatiu de “piazollero” va ser utilitzat
quasi com un insult, abans que la polèmica no minvés enfront de l’obra sedimentada pel mestre. La revolució de Piazzolla va semblar la més important en la història del tango perquè era l’última d’aquell calibre, tot i que generacions anteriors havien retret exactament el mateix Julio de Caro i a d’altres renovadors. Astor Piazzolla va culminar el seu salt qualitatiu malgrat l’oposició de la majoria de seguidors del tango, gràcies a una monolítica fe personal en el valor de la seva obra i a comptats aliats, les gires a l’estranger i el temperament combatiu que va mancar a altres innovadors menys proclius a la lluita èpica per imposar-se. El desafiament de Piazzolla no es trobava tan sols a la partitura, també a la seva actitud pública en defensa de la renovació. La seva producció de més de 400 títols l’ha convertit en un dels compositors llatinoamericans més interpretats actualment arreu del món.
Va actuar per primer cop a Barcelona el 1975 al teatro Tívoli amb el seu quintet, al costat del saxofonista nord-americà de jazz Gerry Mulligan, amb qui l’any anterior havia enregistrat a Roma el disc “Summit”. Va retornar el 1982 al teatre Victòria del Paral.lel amb el seu nou quintet. Finalment, el juliol de 1985 va viatjar a Barcelona per actuar al programa de TV3 “Àngel Casas Show”, i en aquesta última ocasió va declarar: “Aquí se m’ha acceptat molt bé i ja des del primer moment s’hi va comprendre la meva música” (El País, 3-7-1985). La seva vidua i presidenta de la Fundación Astor Piazzolla, Laura Escalada, va assistir el febrer de 2000 a l’estrena per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) de la versió per a fagot solista i orquestra de les “Cuatro estaciones porteñas”, realitzada pel compositor argentí Osias Wilenski resident a la capital catalana i interpretada per la fagot titular Silvia Coricelli, dirigida per Lawrence Foster. Laura Escalada va manifestar en aquella ocasió: “Aquí a Barcelona, que sempre ha estat més avançada, se’l va apreciar molt més que a Madrid” (La Vanguardia, 5-2-2000).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada