Homenatge ben viu al cantaire Ricard Balil

De cantades d’havaneres a l’estiu n’hi ha moltes, però cap com la d’ahir al petit port de Fornells, a Begur. Hi reapareixia excepcionalment dalt d’un escenari Ricard Balil Forgas, el veterà cantaire i divulgador al qual devem moltes de les poques coses que sabem sobre les havaneres al nostre país i, sobretot, un estil en la manera de cantar-les. Com el seu segon cognom ho indica, Ricard Balil Forgas és un bacanar, un begurenc d’extracció. Des de ben jove va voler transmetre a les noves generacions allò que havia après en viu sobre la manera de cantar a Begur, diferent de la de Calella de Palafrugell, de l‘Escala o de Cadaqués. Ell ens va ensenyar, en la pràctica de la taverna i també al seu llibre recopilatori Las más bellas habaneras (editat el 1979 i reeditat el 1995), aquell “salanc”

La culpa del foc tampoc no és dels fumadors

S’ha volgut presentar com una notícia d’impacte que el devastador incendi declarat a la ratlla de frontera de la Jonquera i el Pertús ha estat originat per burilles de cigarret sense apagar llançades de qualsevol manera, fins i tot recollides “a centenars” al punt de partida de les flames, un àrea d’estacionament de camions. En realitat la majoria d’incendis forestals es deuen a causes conegudes com aquesta, sense que això representi cap novetat, encara menys a la frontera terrestre més transitada de tot el continent europeu, franquejada cada dia per milers de camions i vehicles de tota mena, multiplicats des de l’existència de l’autopista i la marginació

La culpa del foc no és de la tramuntana

Pretendre culpar la tramuntana del foc declarat a la Jonquera és com atribuir-lo a un càstig diví purificador, enviat a uns dels focus de prostitució més important d’Europa. Falses excuses davant del fet essencial: alguns accidents reiterats com els grans incendis forestals es poden prevenir, s’han de prevenir amb una gestió adequada del manteniment dels boscos, que s’han descurat i s'han deixat sense netejar després de les nevades de fa dos anys. La mala gestió forestal crema més que les flames, els serveix el terreny en safata. La tramuntana que bufava avui no assolia velocitats desconegudes a la comarca. Era inferior a la del gran incendi forestal del 1996 al mateix indret de l’Albera fronterera, declarat al Pertús i a la Jonquera a les mateixes dates del 19 al 21 de juliol, amb un balanç de quatre víctimes mortals d’un hidroavió francès que participava a les tasques d’extinció. En aquella ocasió va arrasar 30.000 hectàrees, va convertir en cendra fins i tot més

L’orgull perdut dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Dimecres vinent 25 de juliol es compleixen vint anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Tot just vint anys han capgirat tristament el clima col.lectiu com un mitjó. Aquells Jocs Olímpics van ser un èxit en múltiples aspectes: després de 25 anys de democràcia i d’autonomia, Catalunya i l’administració socialista de la seva capital demostraven l’alta capacitat organitzativa d’una gran ciutat mediterrània moderna i el seu dinàmic caràcter europeu, tal com van comprovar i gaudir 9.300 atletes de 169 països, 30.000 voluntaris i 3.500 milions de telespectadors d’arreu del món. Vam ser una capital feliç, acollidora, transformada, capaç de superar en la pràctica llargues

Memòria de la data amarga del 18 de juliol

Avui, 18 de juliol, no em puc estar de recordar l’ajuda militar massiva brindada per Alemanya i Itàlia des d’aquesta precisa data del 1936 als sublevats de Franco, en contrast amb la política franco-britànica de No Intervenció a la guerra civil espanyola. Les dues principals potències democràtiques d’Europa, Gran Bretanya i França, van sentenciar el destí del govern legal espanyol, l’amarga soledat de la II República en el front internacional. Ni tan sols no hauria calgut un gest francès de solidaritat o de fraternitat activa, simplement

Canigó: DNI francès i ADN català

El fet que el massís del Canigó acabi de rebre l’estatut de paratge protegit “Grand Site de France” recorda que no es tracta d’una muntanya fronterera, sinó situada del tot a França des de l’infaust Tractat dels Pirineus del 1659, encara que la visió familiar i totèmica que tots en tenim prescindeixi d’aquestes delimitacions afegides. El Canigó té avui DNI francès, però el seu ADN no el discuteix ningú. Se li pot atribuir una lògica històrica, paral.lela al corrent literari romàntic que valorava les terres encantades de l’alta muntanya. El paisatge sempre ha necessitat la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per ser valorat i

Què vol vendre’ns l’emirat de Qatar a canvi de comprar-nos?

L’endemà d’anunciar que l’emiressa i presidenta de la Qatar Foundation, Mozah Bint Nasser Al-Missned, ha comprat per 700 milions d’euros la multinacional italiana de moda Valentino a través de la societat d’inversions Qatar Mayhoola, avui es divulga que els seus homòlegs masculins rebenten el mercat del futbol i acaben de comprar els dos futbolistes Ibrahimovic i Thiago per al París Sant Germain, club de la seva propietat, per un import de 65 milions d’euros que quasi duplica la despesa de fitxatges enguany de tots els clubs espanyols de primera divisió sumats. La Qatar Foundation és el nom publicitari que apareix

La vergonya del preu de l’entrada per escoltar Bob Dylan

És indecent que les entrades per al concert de Bob Dylan dissabte vinent al festival de Cap Roig (Calella de Palafrugell), patrocinat per la l’Obra Social de la Caixa, costin entre 100 € (la més barata) i 260 €. Alguns festivals d’estiu practiquen un luxe escandalós. Dels tres concerts de Dylan aquí de l’actual gira, les entrades al de dos dies abans a l’esplanada del museu Guggenhein de Bilbao costen de 45 a 85 € i les del festival de Benicassim el dia anterior a partir de 75 €, que tampoc és poca cosa. M’hauria agradat escoltar-lo en viu, precisament l’any del

Arrenca a Sitges el festival degà i més cosmopolita de ball de tango

Un dels festivals de ball de tango més concorreguts es celebra des de fa dinou anys cada mes de juliol a Sitges (festivaltangositges.com). Comença la setmana vinent als Jardins de Terramar, amb 600 inscrits de cinquanta nacionalitats. Per això es presenta com “el més cosmopolita i degà dels festivals de ball de tango d’Europa”. Barcelona, en efecte, és una de les poques ciutats del món on s'organitzen milongues (ballades de tango) pràcticament cada dia de la setmana, durant tot l'any. El tango, un ball de ciència-fricció que Jorge Luis Borges qualificava exageradament de

Proclamen Marsella capital europea de la cultura, cordeu-vos!

Marsella-Provença ha estat designada com a Capital Europea de la Cultura 2013 i ja ha presentat un programa impressionant de centenars d’actes i nous equipaments. El que m’ha cridat més l’atenció d’entrada és precisament el nom de Marsella-Provença, amb un guionet que fins ara no havia estat gens en vigor. La segona ciutat de França en població fa temps que arrossega un problema: no haver estat mai la capital del seu ampli territori interior, la meitat sud del país que pot anomenar-se Migdia, Occitània o regió

Muntaré una agència de serveis a l’adulteri

L’aclaparadora insistència en la necessitat de reinvertar-se professionalment per superar la crisi de feina em porta tot sovint a imaginar, ni que sigui per un moment, possibles noves ocupacions laborals carregades de futur. Ara despunten a través de la web agències de serveis a l’adulteri, és a dir, petites empreses especialitzades en procurar als clients no només contactes personals, sinó tota una panòplia d’excuses i enganys adreçats als seus cònjuges o parelles per encobrir les escapades amb una altra persona. L’agència envia al cònjuge o parella falsos correus electrònics, sms, fotos, documents que justifiquen la suposada ocupació del temps de l’adúlter durant la seva absència “per motius de treball”, alhora que facilita

Fa vint anys de la mort d’Astor Piazzolla

La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina ha donat al món i és bo recordar-ho quan es compleixen vint anys de la mort del mestre a Buenos Aires. El fet d’incorporar al tango elements de la música clàssica i del jazz, al costat de la seva creativitat personal, suposava una renovació que Piazzolla va defensar de manera rebel i tenaç enfront de la tradició anquilosada o de les estridents tendències del mercat. Només Astor Piazzolla va aconseguir associar una altra vegada el tango amb la irradiació mundial de l’època gardeliana, novament sobre postulats renovadors i precisament a través del bandoneó, un instrument que Gardel no incorporava. Segons alguns la subversió de Piazzolla era innecessària i el situava fora del tango. Per a d’altres va ser una determinant alenada d’aire fresc, el revulsiu que necessitava el tango per deslliurar-se de l’ancoratge en una època determinada. El qualificatiu de “piazollero” va ser utilitzat