L’orgull nacional és un concepte profús, confús i difús, de manera que la gran Argentina sempre ha suportat amb dificultat que el petit Uruguai veí insisteixi en demostrar que Carlos Gardel era uruguaià i nét de catalans. Ara els defensors de la tesi uruguaiana han llançat una nova campanya internacional per provar els fets, encapçalada precisament pels besnéts de les dues branques familiars en litigi: http://adngardel.blogspot.com.ar. Els partidaris de la versió francesa sobre el naixement del cantant a Toulouse l’11 de desembre del 1890 de la soltera Berta Gardes (fruit de la seva relació amb el casat Paul Lasserre) s’han enfrontat durant llargs anys als defensors de la tesi del naixement de Gardel a la ciutat uruguaiana deTacuarembó l’11 de desembre del 1887 o inclús
alguns anys abans com a fill extramatrimonial de l’hisendat Carlos Escayola Medina i la seva cunyada menor d’edat María Leila Oliva, donat en adopció posteriorment a Berta Gardes. Aquesta última era filla de Vital Gardes (Toulouse 1835-1903) i Helena Camarés (Albi 1839-Toulouse 1931). Pel seu cantó, Carlos Escayola Medina era fill de Juan Escayola Casagemas, fuster nascut el 1813 a Sabadell (Vallès Occidental) i emigrat als 23 anys a l’Uruguai, on es va casar amb Bonifacia Medina, de manera que Gardel seria nét de catalans.
alguns anys abans com a fill extramatrimonial de l’hisendat Carlos Escayola Medina i la seva cunyada menor d’edat María Leila Oliva, donat en adopció posteriorment a Berta Gardes. Aquesta última era filla de Vital Gardes (Toulouse 1835-1903) i Helena Camarés (Albi 1839-Toulouse 1931). Pel seu cantó, Carlos Escayola Medina era fill de Juan Escayola Casagemas, fuster nascut el 1813 a Sabadell (Vallès Occidental) i emigrat als 23 anys a l’Uruguai, on es va casar amb Bonifacia Medina, de manera que Gardel seria nét de catalans.
Els registres civils operaven de forma rudimentària durant l’allau migratòria registrada a l’Argentina i l’Uruguai. Carlos Gardel va declarar en múltiples ocasions al llarg de la seva vida haver nascut a la ciutat uruguaiana de Tacuarembó l’11 de desembre del 1887. Així ho va fer constar a totes les renovacions dels seus documents d’identitat. Al moment d’obtenir la nacionalitat argentina el 1920 va testificar (sense partida de naixement ni cap altre suport documental) ser fill de "Carlos y María Gardel, uruguayos ya fallecidos", sense cap al.lusió a Berta Gardes.
Tan sols va esmentar per primer cop haver vingut al món a Tolosa del Llenguadoc en una declaració manuscrita coneguda després de la seva mort, redactada menys de dos anys abans com a testament hològraf no protocolizat davant notari. Sustentava la seva afirmació en una partida de naixement emesa el 1921 per l’ajuntament de la ciutat francesa a nom de Charles Romuald Gardes, amb l’esmentada data de l’11 de desembre del 1890, fill de la soltera Berta Gardes i pare desconegut. Per als defensors de la tesis uruguaiana, aquest document podria correspondre a un altre fill de Berta Gardes, emigrada el 1893 amb el seu infant de tres anys a l’Argentina, amb períodes de residència a l’Uruguai. Charles Romuald Gardes hauria mort posteriorment i la seva mare acollit en adopció el futur Carlos Gardel.
El cantant va viatjar sempre amb passaport uruguaià, renovat en diverses ocasions amb les mateixes dades. Al moment de la seva prematura mort a l'accident de l’aeròdrom de Medellín el 1935, l’últim apoderat de tots els seus negocis, Armando Defino, va tenir molt interès en que Berta Gardes fos reconeguda judicialment com a mare biològica legal gràcies a aquella partida de naixement francesa, sense la qual cosa els béns de l’artista podrien haver revertit a l’Estat, atesa la nebulosa documental sobre la seva autèntica filiació fins a l’aparició i ràpida validació d’aquell testament hològraf no protocolitzat. Els béns i drets del cantant no només van revertir en Berta Gardes, sinó en l’administrador Armando Defino a la mort d’ella, vuit anys després de la del seu fill real o adoptiu (només els drets discogràfics de Gardel representaven 33.000 dòlars quatrimestrals, segons dades de la societat d’autors argentina SADAIC del 1999).
Els jutges argentins van denegar l’any 2004 l’autorització de practicar la prova d’ADN a les restes de Gardel i comparar-les amb les de Berta Gardes, enterrada al mateix panteó del cementiri porteny de La Chacarita, com havien sol.licitat les autoritats uruguaianes per tal d’aclarir la realitat. La negativa de la justícia argentina es basava en que els judicis sucessoris plantejats a l’Argentina i a l’Uruguai a la mort de Gardel van donar per vàlid allò que afirmava el testament hològraf i no calia revisar-ho. Quan s’acaben els arguments, els argentins solen replicar que tant se val la filiació real de l’argentiníssim Garlos Gardel, mentre els uruguaians insisteixen en que llueixi la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada