Contra la nostàlgia inútil de Florència

La primera vegada que vaig anar a Florència ja ho vaig fer amb la intenció de saldar el compte d'una atracció. No volia caure per cap motiu en la nostàlgia. M'havia decepcionat que Gaziel hi sucumbís al seu llibre L'home és el tot. Florència, cura d'aires. No va ser capaç de digerir la transformació viscuda per la ciutat entre el seu primer viatge del 1915 i l'estada que finalment donaria peu al llibre el 1954. La invasió del tràfic rodat, el turisme massiu... El seu llibre, agònic,

quedaria marcat per un plany inútil i acabaria per sumar-se a l'anacronisme que fustiga. No és fàcil trencar amb la bellesa, ni tan sols quan s'ho mereix. No és fàcil navegar en el mar de la seducció, com no ho és admetre segons quins efectes del pas del temps Ara torno sempre a la Toscana amb mil excuses, retut. S’ha convertit en un vell amor i no té res de vell. Ho comprovo cada vegada que hi torno, més envellit que ella, més temptat de creure en l'abrasió del pas del temps. La Toscana em demostra cada vegada, als mateixos escenaris, que no tinc raó. I l'atracció revé amb la mateixa intensitat que el primer cop. Tot seguit es torna a imposar la meva prevenció contra la nostàlgia, la meva incredulitat a propòsit de la inofensió del pas del temps. No cal posar gaire al dia l’ofici d'amant de Florència que, al contrari del que jo pensava, no ha deixat d'estar-ho en la pràctica, estranyament. La part incomprensible de la bellesa, de l'atracció, de l'amor, és un indici de solvència d'aquest atàvic i inaferrable impuls. A Florència va conèixer un dels seus solsticis i encara n'experimenta la sentida, per fortuna, com jo mateix.