Víctor Hugo vist com un autor de pis

La colossal ressonància mantinguda per Víctor Hugo entre els lectors actuals porta molts visitants al pis on va viure, convertit en museu a un dels indrets més bonics de París, la Place des Vosges. La visita d’aquest apartament burgès resulta decepcionant, ombrívola, sense gota de l’èpica del gran escriptor. Encara sort de les balconades, tot i que la cèlebre plaça desplega el seu encant sobretot quan fa bon temps, mentre que els dies plumbis d’hivern els til.lers completament despullats, les fonts glaçades i l’absència de passejants li donen a un aire tan gèlid i mortuori com a la casa. 

En canvi, una porteta intrascendent situada a sobre la mateixa plaça permet l’accés a la petita joia –estiu i hivern— de l’Hôtel Sully, en el sentit francès de la paraula que designa un palauet particular. La urbanització de la Place des Vosges va deixar-lo a segon terme i li va col.locar al davant la porteta
que acabo d’esmentar, la qual dóna entrada a un jardí versallesc presidit per una suntuosa alzina de gran port, atri noble de l’edifici modelat el segle XVII per Maximilien de Béthune, duc de Sully, ministre de Finances del rei. El fet de ser avui la seu del Centre dels Monuments Nacionals ha permès una restauració a l’altura i, encara més, mantenir-hi una petita llibreria especialitzada que figura entre les més atractives de París, la qual cosa ja és dir. 

L’aire triomfal de l’autor d’Els miserables, d'aquell "élu du peuple”, no l’he sabuda trobar al seu antic habitatge. No el puc imaginar com un autor de pis. El palauet del costat, restaurat i actiu –reeditat com ell--, m’ha semblat que s’hi acostava més.