Venècia i els amors morts

No he trobat mai manera d'entristir-me a Venècia ni se m'ha acudit ambientar-hi cap desengany. La ciutat m'ha impel.lit més aviat a explorar la vida amb l'energia de la seva bellesa, amb la força de la seva excepció. M'enfarfega la sabonera de literatura decadentista que li ha caigut al damunt, la plorera dels estetes, el nyigo-nyigo dels mites malencònics. "Que c'est triste Venise au temps des amours mortes", cantava Aznavour. A mi no m’ho ha semblat mai, fins i tot quan hi he passejat els meus amors morts. Em pregunto com
es pot identificar amb amors morts un lloc que acull tothom d'entrada amb una navegació majestuosa al llarg del Canal Grande? On és la decadència a aquesta ciutat sense ni un sol camp de ruïnes? On veuen l’enfonsament, l'spleen crepuscular, l'apogeu de la nostàlgia a un indret capaç d'oferir matins esclatants, migdies enlluernadors, tardes de plenitud, crepuscles pictòrics i nits silencioses com enlloc, mentre frisa i brama la resta del món? 

Jo només hi he vist l'espectacle inesgotable del curs de la vida, la curiositat infinita del viatger conduït damunt les ondulacions de l'aigua per carrosses de motor o de rem. "Una ciutat món", va dir l'historiador Fernand Braudel. Això sí, una ciutat-món.