Portbou, el colós abandonat

El primer cens modern espanyol, encarregat pel ministre Floridablanca el 1789, adjudicava al veïnat de Portbou un total de sis cases habitades. Les obres de l’estació ferroviària fronterera amb França hi van habilitar una colossal esplanada artificial de 130.000 m2 que va requerir remoure amb dinamita 600.000 m3 de terra i roca per part de 700 treballadors durant dos anys. La vida social de la nova població va florir amb rapidesa. Les actes municipals del 18

de maig del 1890 recollien la denúncia d’un grup de veïnes del carrer de la Plaça contra l’activitat d’un cafè “servido por mujeres, en el que tienen lugar todos los días grandes escándalos y orgías que duran hasta la madrugada y convierten la expresada calle en teatro de escenas poco edificantes y que por dicha causa no pueden conciliar el sueño por la noche”.

Quinze anys després de l’arribada del tren, Portbou ja sumava 1.500 habitants censats. L’any 1930 arribava als 4.000. A partir d’aquell moment començaria la davallada. Ara compta 1.302 censats. L’època daurada dels duaners i els transitaris va fer que nasquessin a Portbou futures personalitats com l’escultor i col.leccionista d’art Frederic Marés (1893), la pintora Ángeles Santos Torroella (1911) i el seu germà crític d’art i poeta Rafael Santos Torroella (1914), el catedràtic d’Economia i rector de la Universitat de Barcelona Fabián Estapé (1923), el directiu de grans empreses Jordi Mercader (1943) o la novel.lista Maria Mercè Roca (1958). 

L’edifici originari de l’estació va ser enderrocat i renovat el 1928, substituït per l’apoteosi de l’arquitectura metàl.lica que constituïa la flamant porta d’entrada dels estrangers al desplegament promocional de la indústria catalana arran de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. En consonància amb la clientel.la distingida de la línia internacional, l’estació va ser dotada amb un restaurant d’anomenada, dirigit a partir de 1933 pel reputat cuiner Pere Granollers i Garriga, el qual va iniciar en aquest establiment Josep Mercader, futur fundador de l’Hotel Empordà de Figueres. 

Les pròsperes oficines de transitaris (operadors de transport internacional de mercaderies que s’ocupen dels serveis i tràmits necessaris per traslladar càrregues entre països) van abandonar aviat Portbou per traslladar-se a Barcelona. El predomini del transport ferroviari es va veure progressivament laminat al llarg del segle XX per la diferència espanyola d’amplada de vies, sense que els vagons amb eixos regulables --en activitat des del 1951-- fossin utilitzats com una solució a l’alçada de les circumstàncies. La inversió a la xarxa ferroviària va ser molt insuficient durant el franquisme i el retard històric es faria difícil de redreçar a continuació. El conjunt del sistema ferroviari espanyol s’havia vist nacionalitzat l’any 1941 i posat sota la tutel.la de la nova companyia pública RENFE, convertida en model de la pitjor gestió i d’elevades pèrdues absorbides pel pressupost de l'Estat. 

La supressió de les duanes a la frontera hispano-francesa com a conseqüència de l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 va suposar que aquell any marxessin unes 300 persones de Portbou. Van desaparèixer de cop trenta agències de duanes de la localitat, encarregades de tràmits que deixaven d’existir.