L’últim llibre de Puig Vayreda, per aprendre’n

La publicació d’un nou llibre d’aquest autor figuerenc m’arrossega a reiterar allò que vaig dir fa tres mesos a un altre post d’aquest mateix bloc sota el títol “Eduard Puig Vayreda es creu incidental”. Estem davant d’una de les joies de la literatura i el periodisme actual. Aquest cop ha recopilat les seves columnes d’opinió escrites als setmanaris figuerencs del 1978 fins avui, les ha signades amb el pseudònim periodístic habitual de Pere Carrer i les ha titulades Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà.

Que ningú no s’engany: no es tracta de literatura local, en el sentit restrictiu i errat del terme. L’aparent modèstia que li agrada exhibir a Puig Vayreda fa temps que no enganya els seus lectors, convençuts com jo mateix de la qualitat que tenen entre mans quan el llegeixen. Aquest cop reafirma la noblesa literària de la columna periodística, de vegades
eixamplada fins a la condició de pilastra, d’altres estilitzada amb el mèrit encara més succint dels "billets" (recordem els de Robert Escarpit durant llargs anys a la portada del diari Le Monde) o dels “elzeviri” de la terza pagina del Corriere della Sera per part d’Eugenio Montale, recopilats en diversos llibres.

Alguns temes abordats per Puig Vayreda, algunes mirades seves m’han atret especialment, però encara m’ha seduït més el seu estil, clar com un dia de tramuntana. Les frases estan construïdes amb una netedat estimulant i amb un domini esplèndid del ritme de la llengua, com si les cal.ligrafiés en comptes d’escriure-les de bursada.

S’equivoquen aquells que pensen que Josep Pla va eclipsar els escriptors empordanesos de la seva generació i de la següent. El meu exemplar del llibre Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà ja és ple de pàgines amb l’angle doblegat per retornar-hi, anotacions, subratllats i signes d’admiració. Veig que una de les anotacions que he guixat amb entusiasme incontenible al marge d’una pàgina, amb signe d’admiració recalcat, diu: “Que n’aprenguin!”.