Tot el problema és que els grecs van votar “malament” i no van donar majoria parlamentària als partits favorables al rescat draconià imposat per l’aliança dels mercats financers amb les institucions públiques elegides. Ara hauran de repetir la feina i, si no canvien, la sortida més o menys forçada de Grècia de la zona euro representaria no només una crisi encara més brutal per a ells, sinó un fracàs de la Unió Europea que posa en qüestió la seva existència. Els grecs de l’antiguitat van ser els creadors de la idea de democràcia, els grecs d’avui potser en seran els enterradors. Van ser els iniciadors d’una embrionària idea europea i ara potser
seran el seu final. L’única sortida és que les institucions públiques tinguin un gest salvífic de grandesa –o de supervivència-- i es neguin a abandonar Grècia a la voracitat dels mercats, com van insinuar ahir François Hollande i Angela Merkel. També és cert que si els dirigents de moltes d’aquestes institucions fossin capaços de gestos de grandesa no haurien arribat on són ells i on som nosaltres, respectivament.
seran el seu final. L’única sortida és que les institucions públiques tinguin un gest salvífic de grandesa –o de supervivència-- i es neguin a abandonar Grècia a la voracitat dels mercats, com van insinuar ahir François Hollande i Angela Merkel. També és cert que si els dirigents de moltes d’aquestes institucions fossin capaços de gestos de grandesa no haurien arribat on són ells i on som nosaltres, respectivament.
La delicada situació grega coincideix amb la d’Espanya, situada al caire de l’abisme de la intervenció, el rescat o el “corralito” igual que Grècia, Irlanda i Portugal per la insolvència bancària lligada a la bombolla immobiliària i totes les seves derivacions, és a dir, per la desconfiança dels mercats financers internacionals en la capacitat d'aquests països de retornar els deutes per tal que ells mantinguin els colossals beneficis de sempre. La diferència és que les dimensions de l’economia grega són de 10 milions d’habitants i les d’Espanya de 47 milions (les d’Itàlia, las següent a la llista, de 61 milions). Els mercats financers han estat els causants de l’actual situació i pretenen seguir-la guiant en benefici propi, peti qui peti.
Posats a agafar-se a un clau roent, la victòria de François Hollande a França i la del partit social-demòcrata alemany SPD oposat a la cancellera Merkel al land més poblat d’aquell país alimenta algunes esperances, en la perspectiva de les eleccions generals alemanyes de setembre del 2013. Però perquè les victòries electorals puguin enfrontar-se la política dels mercats calen molts altres canvis de mentalitat i de mobilització social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada