Tot allò que puja baixa, també la crisi

L’apariència tan primitiva de l’enunciat que encapçala aquest post no deixa de ser el principi bàsic evident de la naturalesa i també dels cicles econòmics, inclosa l’actual crisi de severes dimensions. Fins i tot algun conspicu analista com Joaquim Muns, ex director del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, escrivia ahir a La Vanguardia que la política d’austeritat imposada amb mà de ferro a tot Europa per la cancellera alemanya Angela Merkel ha demostrat que no serveix per assolir els objectius dels “fanàtics de l’estabilitat pressupostària a qualsevol preu” i que aquestes “posicions extremes” condueixen a l’empobriment del països endeutats, no

pas a poder satisfer els seus deutes.

Una de les escasses sortides previsibles de la crisi és canviar la política de l’actual cancellera alemanya, la qual cosa sembla possible si es confirmen les enquestes favorables al candidat socialista François Hollande a la segona volta de les eleccions presidencials franceses del 6 de maig. Si la política errada de Merkel perd d’aquesta manera l’estreta aliança amb el segon país europeu en dimensions, la cancellera arribarà encara més qüestionada a les eleccions alemanyes la tardor del 2013, les enquestes de les quals no li són favorables, com tampoc als conservadors britànics a les seves. 

De fet, Arquíloc de Paros, poeta grec del segle VII aC, ja escrivia:

I si surts vencedor, dissimula cor meu, no te’n vantis 

ni tampoc, en cas de veure’t vençut, no t’envileixis plorant 

a casa. No deixis que els èxits afectin en excés 

la teva felicitat ni els fracassos la teva pena. 

Entén que a la vida impera l’alternança.

També ho vaig llegir al diari d’ahir diumenge, en aquest cas a l’article de Javier Cercas a El País Semanal.