Les milongues de Jorge Luis Borges i les sinalefes

La vella milonga ja havia estat recuperada per poetes de la nova època i cantades per Carlos Gardel, de la mateixa manera que Borges ja havia dedicat atenció al gènere de la milonga al seu llibre Evaristo Carriego. Amb el pas dels anys, Borges escriuria prop de vint conegudes milongues. En general hi va respectar la popular quarteta d’octosíl.labs, amb rima al segon i quart vers, en una mena de salmòdia recitativa pròpia de la tradició dels relats populars orals, tot combinant l’esclat de les imatges literàries amb la sobrietat de la llengua. No va recórrer

mai al lunfardo, malgrat una àrdua recerca en matèria de lèxic popular urbà. La composició que Astor Piazzolla va fer d’algunes milongues de Borges (”Milonga de Jacinto Chiclana”, “Milonga de don Nicanor Paredes”, “El Títere”) no va agradar gaire a l’escriptor, el qual declarava a la revista “Información Literaria” el març de 1966: “No quiero saber nada con ese señor, no siente lo criollo; Rivero sí [Edmundo Rivero, el cantant que les va enregistrar], pero él no. Y, ¿sabe?, tuve que explicarle los octosílabos. No entendía lo de sinalefa”... Per cert, la sinalefa és una norma fonètica per la qual dues paraules formen diftong, es pronuncien com una única síl.laba i modifiquen la mètrica del poema pel fet de comptar dues vocals com una sola. Les milongues escrites per Borges i musicades per Piazzolla són encara avui peces de molt alt voltatge, al marge de sinalefes.