La mucosa del cafè al bar romà Sant’Eustachio

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb regularitat a Roma per satisfer un desig aparentment petit i quasi secret, però en realitat grandiós i irrenunciable: tornar a prendre el cafè del bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim cafeinòmans d’arreu del món per reviure-hi, generalment a peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional, més que amorosir el fet i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de
Roma, als carrerons que discorren del Panteó cap a Piazza Navona, al bar s’hi arriba gairebé per la pitiutària, per la flaire que emana quan torra i mol els grans que seran servits als clients.

El lideratge no prové només del seu cafè, sinó de la capa d’escuma que és capaç de generar a cada tassa, una mucosa suavíssima i alhora rotunda, d’una textura, un sabor i un color inigualats. El cafè del bar San’Eustachio potser es pot igualar, la seva escuma no. 

També es deu al fet de trobar-se just a sota del zigurat, el campanar hel.licoidal de l’obra mestra de l’arquitecte barroc Francesco Borromini, que és la capella de Sant’Ivo alla Sapienza. L’influx d’aquesta bellesa excepcional millora sense cap mena de dubte el cafè que s’elabora als seus peus. El bar serveix cafè en les seves variants fonamentals: l’espresso, el ristretto, el coretto, el macchiato i el capuccino, pero es manté immune a les sofisticacions decoratives de confiteria, per a les quals es pot anar a altres bars del mateix barri, plens de turistes. 

Alguns plaers culminants guanyen amb el punt just d’incomoditat, fidelitat a la realitat i renúncia a falàcies disfressades de progrés. Al bar Sant’Eustachio el miracle costa en aquests moments 1’20 euros i li mantinc la meva devoció des de fa molt temps, des de l’època que els romans quasi encara mamaven de la lloba i jo em comprava les camises i les corbates a aquesta ciutat amb una il.lusió que no he sabut retrobar mai més, excepte a la mucosa d’escuma que corona amb l'aroma de l'eternitat l’espresso d’aquest bar amantíssim capaç de perfumar un barri i una vida.