Que el bufarut de tramuntana fes tancar al trànsit ahir durant sis hores una carretera recentment reformada com la N-260 entre Portbou i Cervera pel Coll del Frare té un punt d’esperpèntic, ni que es tracti de l’indret de més impetuositat mesurada pels anemòmetres oficials. És cert que Portbou va néixer amb l'arribada del tren el 1878 i que sense això no hauria sorgit en aquest lloc de vent especialment encanalat, al qual la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords, però tot i així la tècnica ha teòricament avançat des d’aleshores.
La tramuntana ja va abatre la part superior en ferro del llarg viaducte ferroviari de 187 metres que vola per damunt de la vall
i del nucli urbà de Colera (municipi al qual pertanyia la cala deserta de Portbou), la nit del 5 de desembre del 1877, durant la seva construcció i abans de ser fixada completament als pilars. Posteriorment va estimbar el 1905 alguns vagons i el 1929 es va emportar la teulada de l'estació nova i va caldre reforçar-ne les cobertes. Es va tornar a produir el 1973, quan la tramuntana va arrencar alguns dels sostres dels hangars.
Encara més esperpèntic resulta que l’experiència consolidada a propòsit de la tramuntana aconsegueixi pertorbar actualment el recorregut del TGV i haver d’escoltar a la megafonia de l’estació de Perpinyà que el flamant comboi tecnològic arribarà amb mitja hora de retard “par cause de vent violent”, com m’ha passat en alguna ocasió dels últims mesos.
La tramuntana i els seus esporàdics pics arrauxats sempre hi han estat, són tan vells com el món a aquesta comarca. Als enginyers que tracen les noves carreteres i les noves línies fèrries els costa de tenir-ho en compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada