Imatges de l’Argentina: els arbres de la plaça San Martín (5)

Algunes tardes passejo sota els arbres monumentals de la plaça San Martín, la més cèntrica de Buenos Aires, per flairar el perfum humit dels ombús, els gomers, els palos borrachos, les xicrandes, les tipuanes, els magnoliers, les araucàries, els ceibos, és a dir, la traducció urbana de la fertilitat de la pampa. La cosmòpoli dels dotze milions d’habitants està bastida exactament sobre la pampa, és pampa amb edificis al damunt. 

Les arrels, els troncs i les capsades d’aquests arbres deriven d’una impetuosa pujada de saba des de
dintre de l’asfalt. Els gomers o ficus gegants, amb fulles de revers fulgent, es cargolen capriciosament com una figuera. Els ombús o bellaombres tenen aspecte, textura i dimensió de paquiderms. Els palos borrachos, bulbats a la base, presenten una silueta ovoidal una mica hilarant. Els magnoliers gegants obren flors inaudites enfront de la geometria de les araucàries o “pins de pisos”. 

Els jacarandaes o xicrandes culminen la floració en un exuberant blavós o lila, una sabonera d’escuma vegetal. Les tipuanes són les típiques i ordinàries acàcies, que aquí creixen a una altra escala i floreixen en groc, carbassa o rogenc d’una manera molt més convençuda. Les inflorescències solen encatifar el terra amb un confetti trèmul, d’una delicadesa que costa trepitjar sense la sensació de desfer el virtuosisme d’un tapís espontani. 

Són arbres que han trobat la terra carnosa, grassa, càlida, vigorosa i humida que necessiten per adoptar un nervi tan actiu, de vegades amb jactància adolescent, d’altres amb una força sobrera tenyida de benignitat, de pacte amb la limitació humana, amb la petitesa del nostre metre-patró.