La dificultat d’adoptar una visió consensuada dels dos últims segles d’història d’Espanya es torna a fer palesa aquests dies arran del bicentenari de la proclamació de la Constitució liberal de Cadis el 19 de març del 1812, diada de sant Josep, i per això sobreanomenada la Pepa. El fet mateix que el crit liberal de “¡Viva la Pepa!” es convertís dintre del llenguatge popular en sinònim de desgavell resulta
il.lustratiu. Aquella Constitució aprovada per les Corts reunides, assetjades i quasi exiliades a Cadis va representar un pas endavant, ni que es trobés carregada de contradiccions. D’entrada, recollia els principis de la Il.lustració procedents de França, el país veí contra l’ocupació del qual s’alçaven els diputats, després que la família reial espanyola i la seva classe dirigent haguessin fugit davant l’invasor. Alguns diuen que la Constitució de Cadis va ser ingènua i prematura, i que per això va durar poc, derogada per la reinstauració borbònica de l’absolutista Ferran VII, el “rey felón”.
il.lustratiu. Aquella Constitució aprovada per les Corts reunides, assetjades i quasi exiliades a Cadis va representar un pas endavant, ni que es trobés carregada de contradiccions. D’entrada, recollia els principis de la Il.lustració procedents de França, el país veí contra l’ocupació del qual s’alçaven els diputats, després que la família reial espanyola i la seva classe dirigent haguessin fugit davant l’invasor. Alguns diuen que la Constitució de Cadis va ser ingènua i prematura, i que per això va durar poc, derogada per la reinstauració borbònica de l’absolutista Ferran VII, el “rey felón”.
El mateix debat inconclòs es va produir el 2008 arran del bicentenari de l’aixecament popular del Dos de Maig a Madrid contra la invasió napeoleònica. La manca de consens sobre la pròpia història deriva del fet que Espanya és un estat format de mala manera, a mitges. El retorn de l’absolutisme en la persona de Ferran VII allargaria les malformacions durant prop de dos segles, amb els intervals liberals de les dues Repúbliques i l’altra restauració borbònica més europea de la Constitució del 1978.
Els quasi dos segles de modernitat perduda fan que els historiadors polemitzin al voltant de les “dues Espanyes” de sempre. Els liberals espanyols, qualificats tot sovint d’afrancesats o de coses pitjors, van viure com van poder la tragèdia d’haver d’optar entre l’invasor carregat d’idees modernitzadores o el poble que s’hi enfrontava en nom de la tradició, el rei i la terra. La majoria es van exiliar. L’Espanya moderna es va construir de manera excloent. Durant la meva infantesa a casa encara eren una mica afrancesats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada