La dèria de la monarquia francesa de delimitar el territori gràcies a "fronteres naturals", com la del Pirineu, és una bajanada històrica i geogràfica que només va poder ser aplicada allà on ho van consentir altres monarquies com l'espanyola, indiferent --o potser acontentada-- davant del fet de cedir una part de Catalunya a un altre Estat, el qual no tenia cap més argument de pes que la seva superioritat militar, diplomàtica i administrativa.
La corona francesa no ho va aconseguir amb la "frontera natural" del nord, a Flandes, atès que les monarquies germàniques negociaven d'una altra manera que l'espanyola. Els catalans rossellonesos van passar a ser francesos quan no ho havien estat mai ni desitjaven ser-ho. En canvi els walons, francesos per llengua i per cultura, annexionats a França durant l’etapa napoleònica i que s'hi haurien integrat de grat, van acabar creant el minúscul Estat-tampó de Bèlgica, per la
incapacitat francesa d'imposar-se a les potències nòrdiques, altrament capacitades per a la negociació que no l'espanyola. La dèria de situar al Pirineu la política francesa de "fronteres naturals" només podia apel.lar al precedent de l'època romana, en què efectivament es situava en aquesta serralada el límit entre la Gàl.lia i Hispània, però prescindia de tots els segles posteriors, durant els quals s'havia assentat molt més llargament altres entitats com la catalana.
Els francesos ja ocupaven el 1643 Salses, Perpinyà i Cotlliure. No se n'han mogut. El Tractat dels Pirineus, que consagra situació vigent, va ser signat el 7 de novembre del 1659 en condicions tristíssimes, per la manca d'interès i d'aptitud que va demostrar la corona espanyola. L'acord cedia a França 4.000 dels 32.000 quilòmetres quadrats de Catalunya i una cinquena part de la seva població. És a dir, tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la meitat de la Cerdanya.
Així, la famosa "frontera natural" del sud es va establir artificialment al Pirineu, a mil quilòmetres de París, mentre la del nord va quedar situada a tot just dos cents quilòmetres de la capital francesa i no pas als límits naturals holandesos. Lluís XIV, el Rei Sol, va promulgar el 2 d'abril del 1700 l'edicte que prohibia l'ús oficial del patois català al Rosselló. La ciutat de Perpinyà, que havia estat la segona en dimensions del Principat, ara només comptava la meitat d'habitants (uns 8.000), delmats per la pesta del 1642 i per les guerres. El Rosselló va rebre un estatut francès de província estrangera, amb duana a les Corberes. Es va trobar tallat del mercat del Principat per la nova frontera política, va perdre embranzida econòmica i, replegat sobre ell mateix, es va veure abocat a l’agricultura de subsistència.
Lluís XIV va oferir en repetides ocasions al rei espanyol Carles II la retrocessió del territori rossellonès a canvi de rebre Flandes, la qual representava una sagnia per a Espanya. Però Madrid va preferir la postura numantina, acompanyada per la "idea lluminosa" de recuperar el Rosselló per la via militar. El Rosselló es va convertir en una petita província sense capacitat de reacció.
El general Franco encara va protagonitzar un altre episodi grotesc. El 1940 demanava a Hitler la recuperació de la Catalunya francesa, el Marroc francès, la regió d'Orà i Gibraltar, a canvi d'entrar en guerra al costat de l'Eix germano-italià i lluitar contra les potències aliades que tenien la sobirania sobre aquells territoris vinculats històricament a Espanya. El Führer va trobar les exigències desproporcionades en comparació amb la força militar que podia oferir-li Franco, el qual havia presentat aquelles reivindicacions com a maniobra de distracció davant l'escàs de desig d'involucrar-se. Tampoc no hauria trobat el més mínim ressò entre la població del Rosselló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada