En defensa del color gris

Per alguna raó estranya, el color gris té una reputació idiota. La grisor s’utilitza com a sinònim de manca de caràcter, de monotonia i mediocritat, com si aquest to de la paleta fos equivalent al blanc brut, al mig dol, a un color neutre, mat, nebulós, apesarat, sord, àton, indecís, desesmat, pensarós, lívid i plomís. Tot això és un error. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. En realitat constitueix un dels colors de més plenitud i saviesa de tots, el dels matisos més subtils i
elegants. Valorar l’espectre del gris representa un art major: del gris perla quasi transparent al gris platejat o xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això n’hi hauria d’haver prou per rebatre la llegenda infundada.