El prodigi incert de la lluna

Confesso dedicar algunes nits a embadocar-me davant del fulgor de la lluna damunt del mirall del mar, fistonejat pels rulls dels cargols d'escuma. Les nits de lluna encara em desperten un punt d'il.lusió, m'ajuden a trobar una sensació de conciliació amb el lament de la fugida dels dies. Contemplo l'albúmina d'aquestes nits com qui escruta un prodigi incert, voluble, poc puntual a les cites, però
d'una inconstància digna de crèdit. La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. M'entretinc remirant-la i em repeteixo uns versos sedimentats en la memòria:

Che fai tu, luna, in ciel? dimmi che fai 

silenziosa luna? 

Ancor non prendi a schivo, ancor sei vaga 

di mirar questi valli?

La lluna només contesta amb la seva lluor indesxifrable, amb la seva la dolçor damunt l’ondulació del mar mentre gira la nit. Ja sé que la lluna real, mancada d’atmosfera, de vent i d’erosió, abandonada fins i tot pels astronautes, té una cara oculta més ombrívola. Ja sé que es troba coberta de deserts de pols, clivellada de mars secs i cràters cendrosos, que el seu efecte gravitacional generador de marees no s'aplica de la mateixa manera a les persones i que l'influx de la seva claror és el reflex de l'energia aliena del sol. Tot això no m'importa, em sembla un grau d'impostació o de dependència compatible amb el meu. No pretenc explorar-la ni redimir-la de res, només compartir amb ella algunes nits, com més comprensives millor.