Discussió sobre la bellesa de la Provença

Alguns homes "blasés", de tornada de tot, pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. No és ben bé cert. Els lideratges estètics en matèria paisatgística resulten certament opinables, indemostrables, fins i tot ridículs. La bellesa sempre fa de mal codificar, però

existeix. Es pot discutir la primacia reconeguda a la Provença, però la bellesa del paisatge hi és, almenys en una de les modalitats: la dolcesa de línies, la llum, el caràcter, el mite…

Als escèptics els fa nosa sobretot el mite, la glorificació de la bellesa del paisatge a unes contrades per damunt d’altres. Dubten que existeixin en realitat les terres promeses, els pobles elegits. Pensen que totes les terres contenen promeses i tots els pobles reben eleccions. Segurament és un punt de vista rosegat pels gelos, per una inflamació de l’esperit crític o per les ganes de portar la contrària, que segons com representen una altra aportació. La Provença també pot ser vista, al límit, com un ermot difús, xafogós i endarrerit, però aquesta no és la percepció triomfant. Ni la meva.