Pàgines

15 de febr. 2012

Parlem-ne, dels bordells nostrats

Especialitzats en bordells
L’activitat a La Jonquera del Paradise, el prostíbul més gran d’Europa, palesa l’absència de legislació que reguli sense falsos pudors i amb una mica d’eficàcia la esclavatge modern que encarna aquest important sector econòmic, per no dir industrial, rere el qual s’amaguen tot sovint delictes penals tipificats: proxenetisme, immigració ilegal, falsificació documental i blanqueig de diners. Són delictes pels quals la setmana vinent serà jutjat a l’Audiència de Girona
el propietari i administrador del Paradise, José Moreno Gómez, acusat arran d’inspecciones policials com la de maig de 2008 i setembre de 2010 a altres establiments de la mateixa mena que regenta, l’Eclipse en Mont-ràs (Baix Empordà) i l’Edén a Melianta (Pla de l'Estany).
Pocs dies després de la inauguració del Paradise l’octubre del 2010, José Moreno Gómez va mantenir al nou establiment i a cara descoberta una trobada amb la premsa francesa, en la qual van participar els equips de les cadenes de televisió TF1, M6 i France 3, així com el diari digital perpinyanès La Clau. L’empresari va manifestar: “Funciona molt bé i estic molt content. Avaluo els clients francesos en un 80 % del total. No sé d’on venen les crítiques, no hi veig motiu. Nosaltres hem muntat un negoci perfectament legal. Com qualsevol gran establiment que acaba d’obrir les portes, ajudem la zona comercial que ens envolta. Atraiem públic, que de retruc consumeix als restaurants. A més, les 150 senyoretes aquí presents donen feina a les perfumeries, les botigues de roba i les perruqueries. I els competidors, prop d’aquí, també es beneficien de les nostres instal.lacions. Estic convençut que el nostre paper és important en la societat. Som una muralla contra la violació. Decideixen els hàbits dels clients, i participem en l’economia local també pagant impostos importants a l’Ajuntament”. 
Les escaramusses legals i les escletxes de la normativa són l’especialitat dels responsables del ram i els seus advocats, amb la certesa que la llei permet una part important de la seva activitat. El macro-prostíbul Paradise (80 habitacions i 2 sales d’espectacle amb capacitat per a 600 clients) va obrir a La Jonquera amb els permisos legals immaculats. 
No representa ni tan sols una novetat. La Jonquera i els seus voltants ja ostentaven un rècord europeu en la matèria, gràcies a altres prostíbuls de grans dimensions como el Lady Dalla's a Agullana, Monnnight a Hostalets de Llers, Madam's a Capmany o Escala 2000 a Ventalló, tots situats prop dels eixos viaris de connexió amb França. Les bones consciències es tranquil.litzen adduint que la clientela procedeix sobretot de les comarques veïnes franceses, on la prostitució es troba altrament regulada. També al.leguen que el lideratge de la Jonquera es deu al caràcter d’enorme estació de servei de milers de camioners a la frontera terrestre més transitada del continent europeu. 
En aquest assumpte les consciències sempre es tranquil.litzen amb enorme rapidesa com si es tractés d’una fatalitat inevitable amb rang d’ofici més antic del món. N’hi ha prou amb dissimular-ho a determinades zones, encara que infringeixin la llei, com demostren les batudes policials de control. 
Ni les autoritats policials ni les municipals posseeixen l’última paraula, per bé que tinguin molt a dir-hi, com van demostrar parcialment les ordenances cíviques de la regidora Assumpta Escarp a Barcelona. En canvi, la consellera d’Interior Montserrat Tura va veure frenat al mateix moment el seu esborrany de projecte de llei del 2006 que plantejava prohibir els macro-bordells i autoritzar tan sols locals reduïts, autogestionats per les pròpies prostitutes i fiscalitzats per l’administració. L’enduriment del Codi Penal davant de les màfies que dominen el sector depèn del Congrés de Diputats i continua als llimbs. 
La temptació de parlar dels bordells com una cosa més o menys truculenta, sensacionalista, morbosa o irònica emmascara la covardia d’identificar el modern esclavatge amb la nostra realitat més acostada, la comoditat de pensar que l’imperi de la llei sempre ha tingut amplis marges de tolerància, que la delinqüència organitzada és cosa de les pel.lícules i la misèria un flagell del llunyà Tercer Món. Aquests establiments són una vergonya legal, sense que això tingui res a veure amb el puritanisme. O potser hi té molt a veure, precisament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada