Les mulates ditiràmbiques del carnaval de Rio

Monuments anatòmics de l'art de les formes

Pensava que el carnaval de Rio consistia a un gran ball tropical de disfresses i m'equivocava. En realitat és una manifestació dels pobres a les avingudes reservades perquè hi mostrin per uns dies la seva bellesa, la seva alegria, la seva música, la seva existència empolainada i radiant. El cicle menstrual de la metròpoli els concedeix aquestes dates de gràcia, amb permís per envair i aturar el país. Baixen a milers de les faveles i prenen l'asfalt

amb el luxe de la fantasia. Al carnaval (cal pronunciar carnava-u) hi participa una humanitat oceànica, efusiva i vitalista.

Les mulates de les desfilades –com també les de cada dia-- ostenten el pecat immortal de la bellesa cristal.litzat en el seu moviment ondulant i ditiràmbic, una font lasciva de poderoses aptituds retòriques, monuments anatòmics de l'art de les formes i en concret del mèrit de la corba enèrgica, càlida i pigmentada com l'aram. Les premudes convexitats de les mulates del fil dental, la contemplació del seu moviment animat --dotat d'ànima-- demostra que el fenomen ha estat modelat per la naturalesa amb un llenguatge propi. El seu balanceig corporal, estudiat a compàs de metrònom, dóna lloc a un ritme pautat contra l'aire que desplacen, una autèntica construcció poètica. 

El mestissatge ha afavorit una hibridació humana de resultats visibles. El clima ha permès la desimboltura vestimentària. La tradició ha portat costums més laxos, afegits a la sensualitat dels tròpics i a l'etern impuls de seducció. Dels gimnasos aquí en diuen literalment académias i un insigne compositor com Antônio Carlos Jobim era capaç de declarar: “Canvio qualsevol simfonia de Beethoven per una bona erecció”.