La lluna plena de febrer

La lluna plena de febrer

Ahir era lluna plena i la ventada del dia anterior va deixar el cel nocturn esmaltat i un disc lunar que fulgia com mai, autèntica plata viva. Em vaig aturar a contemplar el prodigi del pleniluni de febrer a un xamfrà de la Granvia, palplantat amb els ulls al firmament i un somriure beatífic als llavis. La gent que passava al voltant i em veia en aquell posat també alçava la vista i buscava en va l’objecte de la meva
curiositat, com si hagués de veure alguna truculència sobtada, sense adonar-se de l’excepcionalitat de la nítida lluna plena d’hivern, el seu cercle perfecte, la seva plenitud turgent. Em devien prendre per ximple. Les llunes d’estiu apareixen més entelades i sospirants, les d’hivern són pura força de claror.

Les nits de pleniluni em desperten un punt d'il.lusió, em reasseguren, em pacifiquen, m'ajuden a trobar un punt de conciliació amb el lament de la fugida dels dies. La miro com qui escruta un fet incert, voluble, poc puntual a les cites, però d'una inconstància digna de crèdit i, al capdavall, esclatant en la seva obscura lluor.

La lluna parla amb un silenci lluminós, amb la iridescència de l'únic satèl.lit visible a la volta nocturna del cel en una dimensió superior al guspireig dels vagues punts suspensius dels estels. La regularitat de la seva presència, les llunacions o fases lunars, ha servit als homes des de la prehistòria per mesurar el temps, per saber en quin moment ens trobem del perpetu cicle mensual. També ens ha servit per interrogar-nos i somniar. Però quan avui algú com jo s’atura a un xamfrà de la Granvia per contemplar-la morosament, ningú no ho entén.