La crònica negra torna de nou a Olot

Olot

La ciutat d’Olot ha tornar un cop més a la crònica negra, com una fatalitat dels últims anys, arran de la detenció l’11 de febrer del marit i el cunyat de la jove de nacionalitat índia trobada morta al seu pis amb signes de violència. Tothom pensava que Olot era el paradigma de la ciutat de províncies pròspera i
tancada, discreta i tranquil.la, tradicionalista i distant, autosuficient i afortunada amb un benestar monòton i consolidat. Una postal de la petita Suïssa catalana. Tothom oblidava que Olot (33.000 habitants) s'ha volgut promocionar amb l'insistent qualificatiu de volcànica. 

El rosari d’infortunis de la crònica negra que l'han portada a les pàgines de l'actualitat van començar amb els setze mesos de segrest el 1992-93 de la farmacèutica Maria Àngels Feliu per part d'una petita banda encapçalada pel policia municipal Antoni Guirado. Va reaparèixer amb l’acció de "àngel de la mort" a la residència geriàtrica de la ciutat i amb l’assassí múltiple de l’escopeta. 

La dramàtica repetició ha encolomat un nou apel.latiu injust i sensacionalista de "ciutat del crim". Olot no es mereix aquesta etiqueta, aquesta revanxa per contrast amb la seva imatge de placidesa, al cor de la Catalunya profunda. Els meandres dels drames provincials sempre han merescut clixés esquemàtics, estrafets, carregats de tintes i vells prejudicis, com ja il.lustrava el 1904 la novel.la La punyalada, escrita per l'olotí Marià Vayreda, carlí i aristòcrara rural. Carregada de morts i de follia a la pròpia comarca, La punyalada es basa precisament en el relat d'un crim, el segrest comès per uns altres trabucaires. 

Resulta massa fàcil convertir les brutals desgràcies que han somogut Olot de manera espasmòdica en un fil conductor que només existeix a la cova de les baixes passions d'alguns comentaristes. La veritat que preval per damunt dels clixés i dels sensacionalismes és que l'última guerra carlina va finalitzar el 1876 i des d'aleshores ha plogut molt a la verda, sinuosa i volcànica comarca interior de la Garrotxa, més industrialitzada, reconvertida i modernitzada que la veïna del Ripollès.
Ja no és només la subministradora del 80 % de les imatges de sants de guix que poblaven les esglésies d'Espanya i part de l'estranger, si és que mai havia estat només això. Les seves erupcions volcàniques van cessar fa 11.500 anys, per bé que en restin trenta cràters, recoberts avui de prats ufans i frondoses fagedes. 

Una flamant autovia comunica ara Olot amb la "terra baixa" de Girona i el nou túnel de Bracons amb Vic. Són les actuals falles tectòniques olotines, recorregudes per la indústria del turisme de cap de setmana i de segones residències. Una altra prova de dinamisme la il.lustra la immigració absorbida. Les classes mitjanes han evacuat una part del centre urbà en favor dels afores residencials de cases unifamiliars amb jardí. L’antiga immigració ocupa el barri de Sant Roc i la nova, a la qual pertanyia l’última víctima, s'entafora a les zones degradades del típic barri vell. 

Els olotins encaixen com poden les seves desgràcies, atònits i dolguts quan miren amb culpabilitat aliena el mirall trencat que projecten de la seva vida quotidiana. Volen fugir de la imatge tiranitzada per la urpada de la crònica negra. Esperen que passi el temps i que els focus de l'actualitat apuntin cap a una altra banda. Confien que l'oblit emmudeixi les maledicències i desdibuixi les etiquetes estentòries, indesitjades, deformades. Volen retornar a la monotonia del vulcanisme apagat.