Fotos amb història (6)

Al panteó de Carlos Gardel, l'agost del 2008

Carlos Gardel va morir en la col.lisió de dues avionetes a punt d’enlairar-se a l’aeroport de Medellín el 24 de juny del 1935. La seves restes van quedar durant uns mesos al cementiri de la ciutat colombiana i a una funerària de Nova York, abans de rebre sepultura el febrer del 1936 al Panteó d’Artistes del cementiri de La Chacarita, a Buenos Aires. Quasi dos anys més tard, el 7 de novembre del 1937 van ser transferides al mausoleu construït al mateix recinte, amb la seva estàtua en bronze a mida natural, dret i somrient, visitada fins avui per constants admiradors com jo mateix, recoberta de plaques d’homenatge, sempre amb flors i el cigarret
encès que els espontanis li renoven entre els dits. L’excepcional capacitat de salt generacional demostrada pel tango des de fa un segle deu una part important al no menys excepcional lideratge mantingut pel llegat de Carlos Gardel. La mort prematura va significar la seva entrada en la llegenda, la qual continua creixent a través de les versions gardelianes divulgades per les últimes generacions.

La "beatificació" post-mortem va assentar la creença que "Gardel cada dia canta millor". Ell mite no hagués resistit els embats del temps si aquells que van renovar a continuació el gènere argentí en onades succesives no haguessin admirat les innovacions d’aquell cantant fundacional. Gardel no va representar només un autor de populars melodies, un crooner o un galán cinematográfic, sinó l’iniciador d’una nova manera d’entendre la carrera artística, des del sud llunyà fins els centres de difusió europeus i nord-americans. El seu llegat es basa en la qualitat interpretativa, però també en la insòlita empenta per seduir públics fins aleshores inexplorats, per obrir nous mercats.

El tango era per naixença un gènere cosmopolita, un fill dels baixos fons portenys amb un gran deute envers la capriciosa tombarella de la història que li va proporcionar la caixa de ressonància de París i la difusió d’aquella moda parisenca canalla al conjunt de l’Europa de la Belle Époque, inclosa Barcelona, coneguda com a "tercera pàtria de tango". Carlos Gardel va ser el primer a entendre el brio del nou cavall de les modes musicals, amb el mèrit afegit d’aconseguir-ho en el curt lapse de deu anys que va durar la seva carrera internacional, entre el debut europeu com a cantant solista de tangos al Teatro Goya barceloní el 10 de novembre del 1925 i la catàstrofe de Medellín.

Primer va instal.lar la base de projecció internacional a Barcelona, fins on va viatjar en cinc ocasions a partir del 1925. A la capital catalana va enregistrar per primera vegada els seus discos amb el modern sistema elèctric i va fer-hi múltiples amistats, abans de triomfar en la segona etapa cinematogràfica de París, entre el 1928 i el 1932, i a Nova York durant els tres últims anys de vida. Barcelona és un dels únics quatre centres on va enregistrar la seva avui tan estudiada obra discogràfica (750 temes a Buenos Aires, 63 a Barcelona, 37 a París i 23 a Nova York). La Biblioteca de Catalunya ha adquirit recentment a l’antiquari Francesc Arellano una de les millors col.leccions europees de discos, publicacions, fotos, cartells i objectes relacionats amb la història de Gardel i del tango, iniciada amb els fons dels col.leccionistes Concepción Márquiz i Fernando García.

Els mateixos capricis de la història han fet que l’etapa catalana del llançament internacional de Gardel sigui avui ignorada a la majoria de biografíes. També Barcelona va ser una de les primeres ciutats on es va erigir un monument a la seva memòria, abans que a Buenos Aires, ni que es tracti d’un modest monòlit situat als jardins de la confluència del carrer Buenos Aires amb l’Avinguda de Sarrià, inaugurat per l’alcalde Pasqual Maragall amb motiu del cinquantenari de la mort del cantant el 1985 i avui necessitat d’una urgent restauració. El millor monument es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i en les versions dels joves intèrprets, seduïts per la qualitat de Gardel igual que els seus predecessors.